up to you

És tan senzill com canviar el punt de mira...

blackbird

Com de fàcil em transporteu, tu i la teva guitarra, per les esquerdes del temps que resten obertes però que ningú no sap. Que suau el so de les sis cordes vibrar damunt el soroll de l’avui, omplint l’aire de bocins d’un ahir que és viu, encara, dins els meus ulls. Per les venes circula un riu de nostàlgia pel que mai he viscut...
Com de màgics devíeu ser, dolços seixanta

bella luna

Notar el cartró del rellotge entre els dits, sentir el pes de les hores damunt els genolls, i la soledat a l’esquena, fent-me companyia.
Veure cada segon de la tarda passar lentament vora meu, i morir d’avorriment, de nostàlgia i d’incertesa.
Enamorar-me d’una cançó, i recordar vagament com de màgic era tot fa temps...

Després d’omplir la nit d’aigua, arriba el sol i la son.

gone, (but go on...)

Li manca molt endins, quasi a tocar al moll de l’os. Nota un buit d’oxigen, una absència de sentit en cada mot, en cada cançó sense lletra. La busca pels racons on fa temps s’amagava, però la casa es fa més fosca a cada hora, i la recerca és en va.
Entra a l’habitació, el mirall li torna la mirada, es veu tan igual que el dia abans que s’oblida del calendari, ja no recorda els mesos que fa que ella va marxar...
I agafa una indigestió de vida, va empassar-se les últimes paraules sense mastegar, i ara li destrossen l’estomac.

no ser

Millor, si perdo el tren aquest matí, si m’estalvio de bullir entre els rius de gent, que corre impacient, que mai no mira a banda i banda, abans de començar a caminar. Millor, si m’aturo davant la parada, vegetalment absent, i perdo, d’una manera subtilment intencionada, el tren que em durà inevitablement a donar més voltes sobre el mateix eix.
Potser serà millor deixar-me absorbir per els llençols, i així mateix deixar passar, lluny dels meus ulls, les cases amb balcons calcats, les faroles que escassegen de llum, els carrers perduts en si mateixos, les mil cruïlles que sempre s’acaben trobant.
Sí, potser serà millor llençar al vent el meu passatge, i tornar-me inexistent, un dia més. ( i així, de passada, tornar-t’hi a tu també...)

en construcció

No tinc res a dir, avui.
No vull mostrar-te la por que em fa que caigui la nit,
damunt els meus ulls. Que el blau es torni marí, i finalment negre,
com fa temps.
No puc parlar-te de les hores de pànic,
de la intermitència del far, que em recorda que encara sóc viva.
Callo, davant el teu silenci, davant
una situació que rellisca entre els dits.



No recordo el dia en què et vaig conèixer,
No recordo el dia en què et perdré...

més clar... l'aigua .

front.eres

Agafa l’equipatge, li tremola el pols, no es creia prou valent per fer-ho, i encara ara no està segur de poder travessar la frontera d’aquesta habitació. Es col·loca el barret damunt les orelles, mira el temps bategar al seu canell, que li recorda que segueix dins l’horari dels mediocres, dels que temen desaprofitar un vulgar segon.
Pensa que hauria de deixar de pensar i obrir-se camí davant el vent, però els claus ficticis que té a les sabates el retenen, l'aferren a terra massa fort. Lluita contra la por, contra el costum de triar el camí fàcil, contra les ganes de no fer res.
Finalment, descalç, s’escapa per una escletxa que ha descobert a la finestra. Mira el cel: està segur que plourà d’aquí una estona, no du paraigües, i li és igual...

looking back (for an instant...)

¿Sabes? Nunca me enamoré realmente de ti... Creo que encontrarte fue tan solo un sorbo de vida en medio de un coma mental, como una bocanada de aire después de años sin respirar. Nada más y nada menos.
Hoy no hablas, el dialogo ha quedado reducido a yo con mi misma; y sobras, sobrabas ya desde el principio. Me doy cuenta ahora de lo lejos que quedan los hechos, de lo frío que fue ese invierno, mientras seguía dormida bajo sábanas de palabras vacías, que tiritaban junto a mi.
¿Sabes? Hay muchos tipos distintos de amaneceres: aquellos que se forjan con pequeñas piezas de sol, y que crecen con el tiempo, que van ganando en luz y en confianza. Hay otros construidos con cristal fino, que se agrietan al estallar el más pequeño ruido y que surgen de la nada, aún bañados de luna y temor. Existen también los que derraman roja sangre, los que despiertan a campos enteros de girasoles con una caricia de calor…
Y… ¿sabes? esa historia amaneció de imprevisto, bajo un mantel gris, rodeada de niebla húmeda y cosida a la contradicción. Cielo de laberintos, que desembocaron en el mar de los naufragios, que me sajaron viva la voz.

daus rodant

Sembla que el dau s’ha passat de bàndol, ara no juga a sorprendre el contrincant, només cau trencant timpans amb el so de la derrota. Uns dits tremolosos el llencen a l'aire altre cop, i com més l’enlairen, més ressona el so de les portes que em baten a la cara quan intento caminar.
S’esfuma la sort en qüestió de minuts, el cel queda desert de núvols, i el coixí queda buit d’il·lusions.
M’adormo sempre amb els ulls clavats a la nit, somiant expectatives que al llevar-me s’han mullat amb la rosada d’un d’aquells dies calcats.
Voler no és poder, sempre em deia...
I així ha estat.

Que lluny que sembla avui
el sol,

el blau,
la llum
I tot...

mañana es hoy

Esa imagen me arranca de los ojos bolsas de sal, que manchan las paredes de culpa, que me vacían a puñaladas el cuerpo. Sal que es ola, que es lluvia ácida. Y vuelve a empezar la ruda de acordes, me suena demasiado familiar lo que intenta contarme el viento, viento que hoy tan solo es una corriente perdida. Y espero un amanecer que no llega, se prolonga la noche. Todo se repite otra vez y parece que mi vida ha sido escrita en papel de carbón por un amante de la tragedia. Sentimientos gemelos, hechos que ya fueron tiempo atrás, años que juegan a confundirme

Ya no existe el futuro: todo ha pasado.
Puedo leer hoy, sin esfuerzo, los periódicos de mañana.

perdida

Relaciones contradictorias, un ir y venir de nubes y tormenta, palabras sin sentido que estallan contra todos los que me miran. Laberinto de venas vacías perdidas por la piel. Se evapora el agua que aún restaba en mí. Queda solo un desierto de dudas y confusión.

Cuando aprenda a cuidar de mi misma, dejaré de ahogarme en el azul, filtro de mi vida.

la misma lluvia

Y sigue cayendo la misma lluvia, empapando cada rincón de su pensamiento. El tiempo es un círculo de impredecibles coincidencias, de vidas tan paralelas que ni se rozan. Y su andar es pesado, los zapatos hartos de pisar el suelo de las calles desiertas de esperanza se niegan a andar y las puertas nunca abiertas chirrían en silencio.
Llora con los ojos cerrados, siempre, la misma lluvia.

gotes perdudes

Dins una realitat onírica, miro la pluja des de l’altra banda de la finestra, m’ofego dins una gota de pluja, m’ensorro en el que temps enrere va ser un oceà de rius a flor de pell. Fa un any feia fred, els carrers eren nostres, dins un remolí de vent i ones tot semblava decadent, i és estrany com el temps idealitza el record d’una derrota que es prolonga fins avui.
La roba estesa demanava als núvols que la deixessin viure, un segon més. Les mans no es tocaven però les paraules cada vegada eren més a prop. Claus rovellades, portes que batien amb el vent Un dissabte gèlid vaig llençar la vida per un penya-segat de pedres i sal, prometent-me horitzons que avui són tan lluny que ni tan sols es veuen brillar.
Bitllet d’anada i tornada, i tot s’ha acabat.

hola, estàs sola

Ja no sóc ella. Potser és que mai no ho he estat realment; va ser només un pressentiment sense fonaments, un moment d’eufòria.
I ara que ja no em sento ella, sóc un jo sense ombra, algú a qui no es pot conèixer, una ampolla de vidre dins el mar.
Lluny de tot, de tothom, a prop de res.
Solipsisme portat a l’extrem.
Sí, i no, i sí... i escepticisme.
I perquè no em desintegro i així s’ha acabat tot?

fa temps...

Un astre de metall. Avui la tarda no es pon dins la meva finestra. Tot gira i el cel ja no sagna com abans, res sagna com abans.
Batecs tranquils,
i un sol tancant en si mateix, que no vol brillar, encara...

(voler el que no es té,
per després, al tenir-ho,
assassinar-ho per por a perdre...)

irracional

No hablo claro… nunca lo he hecho. Antes el olor a verano me hacia llorar, mucho. Era como un apéndice de mi misma que había quedado perdido en alguna cala virgen, en medio de una ola salada. Y que esperaba reencontrar, como fuese... Hoy es primavera madura, verano joven: incontenible calor y crepúsculos que esperan… pero necesito el escalofrío de una hoja seca, el roce de la muerte cerca de la piel, un otoño pintado de desplomo.
No quiero sol, sino cielos de incendio.

head...

Humo en la cabeza, hoy no puedo leer entre líneas, no me concentro en la acción de respirar, no consigo abrir los ojos. Un buen o mal presagio rozando la piel, que no se cumplirá, estoy segura.
Y mientras nado en el cielo, un agudo violín construye una sinfonía en el aire, pero se me olvidó la letra de la canción que siempre guardé para recitar al viento, antes de morir.
El dolor va en aumento, dentro de mis ideas. Curioso, pero esta vez, es solo físico. Y el silencio no se calla, únicamente quiero dormir.
Una aspirina en el estomago, para bajar las persianas de la realidad, para engañar a mis sentidos…
Dulces sueños, hoja seca.

'

La primera vez que te saludé agitando la mano, empecé ya una lenta despedida. Un abrir y cerrar de ojos. Un intangible segundo en la eternidad de las horas.
Nunca podré sacar la lluvia de mis oídos, pero conseguiré dejar de ser un cuerpo de mármol cuando yo no estés aquí.

llum

¿Soplar con más fuerza año tras año es crecer…?

nou

Feia temps que no tornava a casa sola, descalça de pensaments, sentint cada pas ressonar dins el silenci de la tarda. Feia temps que no alçava la vista per endevinar el color del cel, omplint de llum cada racó dels ulls.
M’he adonat avui, que han crescut flors vermelles als marges, i el camp s’ha omplert de marietes que tenen por de no haver viscut prou.
Potser és nomes el camí a casa, però, si m’hi fixo bé...


Tanta màgia
i tothom tan racional.

views...

Caduc i inert, ha quedat l’octubre. Va ser tan efímer que s’ha convertit només en una pinzellada de vermell entre tot el blau gèlid d’aquest hivern; un vermell de fulla nerviosa i poruga, un vermell d’abans de morir. Va ser la tardor, la que va donar nom a la meva història, que avui és illegible, encadenada per sempre dins el bagul dels somnis degollats.
Presó d’iceberg, entre els barrots de la qual passegen diàlegs de veus trencades; s’hi veu entre el mur una escletxa per on s’obre camí la lluna plena, però el miratge ha resultat ser l’estalactita d’una llàgrima vessada fa temps.
I és insuportable la soledat de saber que només un mateix s’adona de l’arítmia del seu cor.

vivir para contarlo

És tard per deixar de seguir les vies, és tard per dir que avui no sóc tren, que el fum m’ha omplert els pulmons i que ho deixo, que em faig enrere i que amb un esborrador blanc de pols, intento tornar invisibles les paraules que volen dins l’aire. La biografia d’uns divuit anys a bocins no s’esborra, ni s’assassina a punyalades de desesperació.
És escriure i no saber quina és la lletra que vindrà a continuació, com uns dits llençats a l’atzar de les idees que venen i van. Marea de sensacions i massa embolic de frases inacabades, a les quals fa temps vaig fer un nus per poder continuar quan els llavis guanyessin força... I no arriba encara el dia en què miri el mar i el canell no bombegi vida al compàs del nerviosisme.
Cor, no bateguis tan fort, que despertes records sonàmbuls...

biografies de sis paraules

Persegueixo horitzons assaborint cada moment d’impotència.

Fragile

Deja que juegue con el viento,
una vez más...

"mei-dei, mei-dei"

Con pocas cosas que perder y nadie por quien matar, sigo interrogando el aire. Es un balanceo de brisa el que me impulsa a la danza de cada atardecer. Pero perdí el sendero al mar. Mueren de olvido esas barcas de sal y remos de viento, junto a las noches de olas traslucidas que dejaban ver el fondo arenoso del charco de los sueños.
Llevo el ancora en la maleta, entre los dedos cartas de navegación desteñidas y sigo pisando hierba con olor a lejanía.

- is anybody there?

- not at all

·

Quant fa que vas deixar de creure

que amb ales de paper podies volar...?

calla, calla...

No hi ha força. Sec en un tren que es mou per inèrcia. Em desplomo sense vida sobre el seient. Els rails se’m claven a la pell, i sóc lluny i no vull ser ningú. Mirar per la finestra és consumir-me de nostàlgia, nostàlgia de què? De res, del que mai ha estat cert.
Se m’enduen les vies, i m’és indiferent el destí. No puc deixar de caure i fer-me peça d’una cadena de desil·lusions.
No em moc, a fora plou, i a dins també.

decadencia

El olor a viejo me llega, viene de lejos, el sudor le empapa el cuerpo, pero en realidad es solo viento.
Hoy te he sentido, vida, en cada una de las gotas de cristal ardiente. El tiempo pasa las paginas de mi libreta, y los bordes siguen en blanco.

Pero a veces es un renovarse o morir.

Y parece que el mundo quiere acabarse esta misma tarde. Su piel está agrietada, sus ojos rotos por los impactos de balón y bala. Cansado de respirar aire lleno de palabras que no son verdad se desvanece.
Y el peso de nuestros pies queda sin suelo.

camins de pedres

Sabia perfectament, que ho havia de fer sola.
En pensaments caminava enganyada pel blau del cel, però quan arribava la nit girava la mirada, i s’impregnava de records. Amb els pensaments xops canviava el rumb. Un fil molt prim encara la retenia i tot el que avançava era en fals.
Les seves mans eren de fulla caduca, i havien perdut tot el que fa temps havia estat seu...


Avui els passos són punyents. El vent ha desordenat els senyals de circulació, i ja no hi ha marxa enrere.
Potser avançaria cap a l’oblit, si hi cregués... però em limitaré a assolir la indiferència.

no reason

Si trobés la manera de deixar de témer aquest full en blanc, si m’oblides que hi ha món, que avui és avui, que demà no arriba i que ahir és nomes una cicatriu en el transcurs de la meva vida...
Si pogués sentir el sol sota la pell, igual que un batec, com si el cor fos un metrònom que porta el compàs de les cançons mai cantades...
Si aconseguís descobrir on s’amaga la paraula que necessito per existir...

. . .

I et vaig trobar allà,
com una xinxeta clavada a la sabata.
D’imprevist sense buscar-te.
I vam ser dos nòmades caminant pel taulell
de parxís en què s’ha convertit la vida.

diàleg amb el no res

No ploro... són només les restes de pluja que un dia van ser núvol. Però avui ja no queden ales, no fa vent, i el cel és d’un color indefinit. Resta quiet mirant el món, sense estels pintant la tarda, sense amenaces d’huracans de paraules.
No té sentit refugiar-se sota un paraigua si l’únic que plou són preguntes. Tot resta massa quiet, i tanta calma em recorda el buit. Menjaré per sopar un entrepà d’aire i dormiré amb un caçapapallones entre els dits, no fos cas que es deixes veure enmig de la nit una espurna de vida.


No m’entenc, avui.

Llavor d’un cos

Una brotxa que pinta llum.
Les mans sobre la fusta. Un punt blanc a l’aire
i l’herba que neix sobre la pell.
Jardí d’hores que respiren
de minuts que no mosseguen.

Dins el vent suren pàgines de
contes vells que sempre tenen dos finals.
El teu i el meu.

I notant les espines de les roses
que mai vaig collir
Clavo les arrels a terra
per créixer fins que la clorofil·la
dels meus pensaments es barregi amb el cel.

closed .

Quan el mira i no el coneix es tanca una porta sense fer remor dins seu. Tot i veure’l amb dos ulls no s’ho creu, s’equivoca i el compara. No li parla, no el pensa, només el recorda amagat entre els calaixos foscos del passat. Calaixos que el batec de les broques ha omplert de pols i soroll. Avui és difusa la realitat que un dia van viure, i dubta si va ser veritat.
El sent passar fugaç i no entén on ha anat a parar el martelleig contra el pit. No sap si realment és ell qui...


No sap. No vol saber.

avui vull (necessito...) ser lluny

En un jardí de parets i sostre baix el sol és una bombeta poc transparent per la pols acumulada. Rego l’herba amb gotes de rosada que cauen a mitja nit, el mirador dels meus ulls és un precipici d’aigua sense fi. Sobre el teulat, velers de cotó neden pel cel que mai he aconseguit veure a través de les escletxes del formigó. Neurones perdudes dins un mar d’indiferència. Cors de ferro, venes de glaç i batecs que no són res, que avui regalo al vent..

No conec a ningú, desconec a tothom. I l’anatomia de mi mateixa mai no ha set el meu fort.

I will hide myself away when it all finishes!

...means nothing to me

I quan no puc parlar canto .

sentits que busquen...

Desconec el gust de la pluja desorientada que queia els dies d’estiu, entre ulls de mar i mirades que eren brisa suau. Desconec quina olor fa un raig de sol sobre la pell tèbia. He oblidat la força que amaga un somriure i em pregunto si realment una paraula podria calmar el dolor. Ja no recordo la sensació de sentir el fred reconfortant de les primeres pinzellades de llum.
Vaig tancar-me durant mesos dins la presó dels meus propis batecs i ara em embla només que ja no tinc cor, després de sentir-lo callar durant tant temps... Els rius de sang vermella resten en sequera.
Torna, vida, si és que ets viva.

miralls

Joc de miralls, reflex de realitats relatives, de portes que no hi són. Dins la confusió d’un món fràgil, sento que cada segon és més efímer que l’anterior. I m’omplo de verd i de dia, per sentir que, encara que sigui a l’altra banda del mirall, sóc alguna cosa més que una ombra.

Miro, tanco els ulls, i ja no existeixo.

Més lluny, una mica més...

Escric amb les mans tallades, guardo rascades marcades massa endins, aquelles que la sang no cura. Cicatrius de batalles perdudes, altres de victòries pintades de color blanc. Sens dubte, la part de tu que un dia vaig palpar, ha volat. I és que al tocar-te sense tenir-te, vaig acabar morint de confusió.
Els dits que fa temps atrapaven paraules, han rascat l’escorça inert. I tu no ets tu, ni jo sóc jo. Som dos cossos que han mutat, que avui no es coneixen.
Els trossos de pell seca volen dinis el vent, potser, i amb molta sort, alguna dia es trobaran per un efímer segon, i seguiran perduts en la infinitat de l’horitzó.

could you stand another drink?
I'm better when I don't think...

amagat

Per fi la tempesta em cala les idees.
Realment estava mentint a la meitat de mi que no volia veure-ho.
Quan la sang palpita massa fort, fan mal les venes
I el cor només crida paraules de gel.
Segueixo caminant en direcció a la desorientació.
Si penso miro enrere,
i el passat encara em reté com una teranyina feta de records.

Acamando las mieses

Furia. Viento. Huracanes de lluvia habían soplado durante toda la noche calando las ventanas de las habitaciones desiertas, impregnando de pequeños espejos de cristal toda la ciudad dormida. La luna asustada se había escondido bajo las sabanas del cielo y el negro se apoderaba del mundo. Hierba esclava de la corriente, no se aprecian los colores de un paraguas en el laberinto de tinieblas.
Es de día. Dos ojos color agua despiertan con un bostezo y se precipitan por el marco de la ventana, todo parece intacto, pero el paisaje es un sueño acabado de lavar, el viento marchó, aunque se hace visible su huella en las mieses, que siguen durmiendo.

Incinerando huellas del pasado

Soy como el fuego que desemboca en humo y más tarde en lluvia de cenizas. El aire es hielo, y el estéril corazón, que fue llama de calor, ahora es madera requemada, una caja de roble y hojas muertas, un cofre sin tesoro, un rugido de miedo.
Pecho de hierro blando y pesado, metálico e insonoro, que se ha convertido en el falso muro que aísla el débil latido rojo de un mundo echo de delirios y espejos.
Llegué un día a llenarme de viento, conseguí sentir las cosquillas de un amanecer entre las paredes del laberinto. Escuché un zumbido que se volvió aleteo de un sol de principio, y al mirar con ojos de cristal el primer rayo naciente, sentí que la sangre gritaba el transparente nombre de un futuro.

Y hoy… el cielo es un horno.

Read my mind

Entre deliro y delirio despierto para ver una de esas tardes echas de nostalgia y bostezos de sol. Dos ojos tumbados en la hierba verde y amarilla, un pantano azul de agua seca, donde reposan lágrimas presas de unas palabras que las atan al silencio. De unas sílabas que prometieron, durante un segundo de éxtasis, no dejarlas mojar nunca más la piel.
Edredón de recuerdos que se vuelve frío, que se ha convertido en veneno.

Tot és una cançó, tot és res

És com un fil prim que fuig suaument entre els dits. S’escapa amb el vent, es torna aire i abandona la pell, el cos. Perdut enmig d’una subtil explosió de sentiments, principi i final d’una vida que no és vida. El fil és qui teixeix el camí, qui marca el sentit. I la música de la veu continua portant el ritme.
Aspre pausa que s’allarga en agonia, transformada en silenci després d’un seguit de simfonies de color, de fulles seques, d’hiverns morts.
Es tractava d’obrir les cremalleres dels ulls, aventurar-se a sofrir el tall d’un fred que es fa tan evident que penetra dins els somnis. Sentir que el buit de paraules es converteix en el buit de sentit.

I segueixo sense trobar les notes que fan falta per continuar cantant.

estrella de...

És fàcil si em descontextualitzo,
trobar-me a mi mateixa.

I no tinc por, no tinc pressa.
Gust de clorofil·la entre els dits,
un tros de mar perdut dins
una selva de primavera.

keep the black

Un engranatge de branques mortes, i la llum que canta melodies sense so.
No me n’havia adonat, però és primavera.
Toca pintar de verd les paraules,
ara potser sí.

sang

No sé si és injust creure en la injustícia. Em sento perduda dins un món massa fred per escalfar-me, per acollir-me i fer-me feliç. ‘Felicitat’... quina paraula més estranya, avui la desconec, l’he perduda entre tants sinònims i miralls que han intentat suplir-la; avui sóc aire i vent, no em sento cos, o potser estic massa arrelada a aquest i ja no puc deslligar-me’n.
Em desfaig dins l’aigua de les llàgrimes que comencen a relliscar per la pell, m’agrada massa el dramatisme, ben pensat, potser és que en realitat hi sóc addicta sense voler.
Un nus em lliga les mans, em lliga a una vida que detesto, em lliga a veure callada com es consumeixen els cels cada tarda, em lliga a aparentar serenitat quan en realitat la desesperació em marca el cor amb totes aquelles punyalades. Potser en el fons tots estem sols, envoltats de soroll i buit. Res em fa companyia sota aquesta cortina de nit.
No busco algú que m’entengui, o potser pel contrari cerco massa sense saber per on començar a mirar. Sota les pedres només hi trobo fang, i les mateixes històries de sempre. Uns ulls que encara m’ataquen.
No entenc perquè uns tenen tant i no ho veuen, no entenc perquè el menyspreu em fa avorrir tots els detalls de la meva existència. No entenc perquè no puc ser jo qui pugui somriure finalment.
Injustícia tatuada a la pell, i fins i tot jo soc injusta al reclamar temps millors.
Potser m’estic tornant boja, dins aquest món tan desordenat...

Never

És de nit quan les pupiles es dilaten,
quan les paraules brillen més fort,
quan el fred es filtra per els forats de llum que hi ha al cel.

És de nit quan m’adono que mai et podré atrapar, lluna de vidre.

trens i memòries

Scream frozen words,

they fall like snowflakes.

Cold breathing,

warm smiles.

lost and found?

Els dits dubtaven, sentien les cicatrius a la carn, encara. Eren profundes les ferides, però finalment havien sanat sota un raig de lluna. El blanc de les tecles cridava tan silenciós com sempre, el vent esperava quiet la música. I deixant l’empremta gravada sobre el metall fred del piano, la pell colpejava aquell instrument lentament. Cada nota era un secret; desordre de sensacions. Barrejant el cor amb les paraules s’anava consumint la melodia.

I dins una pausa de silenci un cos de fusta es preguntava si podrà ser carbó roent altre cop.

la sal es la salida

Me rompo pensando si es realmente verdad que tuve una vida antes de morir de frío. No me entiendo si me hablo, no me escucho cuando el corazón grita por el hambre, por la sed.
No me importa perder el norte. Hoy he cogido los remos y he acariciado las olas, sin dudar. No me importa tampoco si detrás de la blanca espuma se esconde un mar de consecuencias. Voy mezclándome con la sal, que siempre cura heridas.
Y fielmente el cielo de ha despintado el oscuro para vestirse de luz.

un calfred

Memòries tacades de neu.
Si un dia em perdo entre tanta boira,
seguiré les petjades,
que el sol va esborrar,
però que la nit encara guarda.

les teves, les nostres.

(slunce, keep on shining...)

sota un cel de...

Lligams transparents. Tot comença amb una paraula. Tot acaba amb una pausa. I després silenci.
M’he convertit en còmplice de la nit. Aquella que peca de curiosa i callada, la narradora omniscient de les meves històries escrites amb tinta d’aigua.
Les síl·labes s’evaporen amb la llum del sol.
I encara t’espero, lluna plena.

not lost

I es desperta la curiositat. Flota el principi com el descobriment d’un tros de cel foradat d’estrelles. La pell tremola. Por de volar sense ales, por de que els ossos es rovellin al tornar a caminar. Por de mirar i no trobar uns ulls que...

El temps que sempre amenaça amb trencar-se.
Com avions de paper les paraules, et toquen i se’n van.
Tot és un xiuxiueig que es perd enmig de pàgines en blanc.

Diuen que som els únics que
ens entrebanquem dues vegades
amb la mateixa pedra.
Diuen...


I'm not lost, just undiscovered

seguint

De nit somio que les estrelles no s'apaguen, m’allunyo de la foscor amb l’espelma dels meus ulls encesa, i dormo suaument mentre resto desperta. No m’entrebanco amb l’herba molla, reposo sobre les pàgines blanques del silenci, escric amb la distància d’un segon de passat i una fracció de present. Imaginant futurs que no arriben, perquè quan se m’apareixen ja són moment.

impressions?

Perduda enmig d’una nit de carrers humits.
Retalls de paret.
Un bocí d’imaginació...

Les primeres notes d’un nou dia,
es deixen veure darrera els vidres dels meus ulls.
Ahir, un piròman va incendiar el cel..
I segons després encara cremava devorat per les flames.

Serà cendra tot el que avui em sembla roent foc?
Escenari de llum.
I és llavors,
quan em converteixo en clarobscur.

Claus, i portes...
les tardes tranquil·les desemboquen en.. més vida.
I vaig cercant connexió.
Continuo a la expectativa,
de una imatge que em paralitzi el cos.

I els passos es tornen no molls
a la no llum d'un dia que es comença a acabar.
Canviant el punt de vista,
carrers de descobriments.
Verd conquerint el cel
fet d’un mar de blau, sense sal.

Definitivament... travessant fronteres?

Olvidé la razón...

No todo es avanzar

Equivocándome y retrocediendo voy haciendo camino. Pintando de blanco las piedras, las huellas sucias, los suelos de frágil madera. Para llenarlos de color con el pincel de la distancia.
La verdad callada, falsos susurros de compasión se amontonaron en la habitación dormida, impostores cielos de roja tarde. Sólo vestida de azul existo, sólo en medio del agua transparente de miradas y cuerpos. Reluciente de sencilla calma.
La soledad de las horas, que se convierten en polvo, que ya son ceniza.
Hoy los pensamientos se precipitan en caída libre, se derrumban destrozados entre mis labios. Derrochando saliva y fuerza me agarro al pasado, pero quedan tan sólo sueños ahorcados por las manos del tiempo.

swinging

I al tornar al balanceig d’aquella nit.
recordo que... l’aire feia olor de primavera.
Les paraules fluïen calmades, igual que el vent.
En aquell moment el passat era futur, encara...
I em pregunti si un cop de sort

hauria pogut girar el rumb de la vida.

nothing lasts...

És tard per les paraules. Res a dir, res a callar. Res...
Deixa que el silenci torni més dura la pell que comença a néixer, deixa que el vent rasqui les pupiles fins a netejar-les del blau de la tempesta.
No queda ni una gota de mar, és només abisme el que separa uns dits freds de la intermitent escalfor de la lluna. No queda terra per on avançar, els passos es precipiten cap a un buit de sòl, un penya-segat de pors. És tan sols el dubte el que marca el sostre dels somnis.

One day I walked to the end of the world

There was nothing there but silence

Descubrimiento

Las húmedas calles de la ciudad se habían convertido en un vertiginoso circuito de curvas, los pies de aquel chico hacían que bailara todo su cuerpo a ritmo con el parpadeo de sus ebrios ojos. Quizás no eran los pies, sino las cuatro últimas copas que recordaba haber engullido como si fueran sopa de pistones, las que le convertían en una divertida marioneta sin hilos. Se cabalgaban sus pasos, y su boca no podía contenerse mientras tarareaba las canciones que cada mañana regalaba con entusiasmo a las paredes de la ducha.
No sentía miedo de la oscura noche, su alrededor se había convertido en un escenario de estrellas, creyó por un momento que esas le saludaban con una espontánea intermitencia, y sonrió.
Se tambaleaba perdido en medio de una fantasía, sus manos jugaban con el aire, dibujando con la punta de sus dedos, un cielo de sombras y destellos.
Y dos manzanas más abajo la vio, tan brillante, tan llena... Se miraron por un instante. La luna era una farola, y a ella se abrazó borracho.

Petjades de...

Dos peus, primer un, després l’altre, feia dies que amassaven els carrers de la ciutat, perduts tastaven el ciment de manera summament cruel. La pell nua havia quedat desgastava pel temps i per la duresa de l’asfalt. Cada pas era una lluita contra el pes de la gravetat d’unes butxaques buides d’esperança. Quedava només poder alçar la vista i mirar cap a un cel de resignació.
La inèrcia, que no perdona als qui no la segueixen, que aixafa quan ningú no la veu la punta dels dits dels qui caminen amb por.
I quan no et queda més remei que vendre’t la vida per quatre duros.. sopes un glop d’aire i t’adorms en silenci sota les pàgines dels diaris embrutats de mentida.

El món no és un lloc per a uns peus descalços.

Far Away

Entre las sábanas había quedado atrapado el sutil olor a sueño. Después de tantos pasos sobre los tejados, dos pies helados encontraron un refugio en medio de tanto frío. Por las puntas de los dedos empezaba a deslizarse la noche, invadiendo cada milímetro del pensamiento; y la respiración era toda echa de calma. Una dulce armonía de nubes y tibios destellos de estrella cortaba el aire. Se había evaporado el ritmo, el tiempo, no existía ni hueco ni vacío, esa vez no.
Y en medio de un cielo tejido con hilo de esperanza, dos ojos cerrados empezaron a volar…

vent, que passa...

L’eco del vent, que fa dies que bufa, s’escampa acariciant rostres perduts, tancant ulls que no volen veure, tallant els llavis que encara són humits. I fa girar la vida, banya el silenci amb un estrany xiuxiueig, porta paraules escrites entre les seves lleugeres ràfegues. Em diu que avui tenim un “ara”, i que al pensar en demà tenim un “incert”. No m’escolta quan pregunto; només passa, distret, netejant memòries, empenyent el temps.

i tot va bé si...

I es complica
la vida, el camí.
Nusos, desnivells,
lluites que dessagnen
els somnis, el desig.
Però de la ma del temps
i l’esperança, es pot caminar
sobre la seguretat

d'un terra ferm.


(algun dia ho recordarem,
algun dia...)

eyes closed.

La tarda es banya de sol,
Llàgrimes de gel la desdibuixen,
El vent es barreja amb les cortines de fulles,
I tremolo amagada dins el ball d’ombres.


Encara amb algunes gotes de suor freda enganxades a la pell va tenir la ultima convulsió i, finalment, al compàs del tic-tac del rellotge, va obrir els ulls. Eren dos forats d’un blau que no tenia fi, dues platges verges que desembocaven al mar. I és que, havia comprovat uns dies abans, que l’aigua que s’hi acumulava també tenia gust de sal.
Notava els pulmons de pedra. La taquicàrdia li colpejava el pit amb força, i en aquell instant va descobrir que tenia mans: havien quedat afogades dins els llençols, eren congelades.
De mica en mica la respiració accelerada que trencava el silenci es va convertir en un murmuri de llavis desconcertats.

(Com escapar dels somnis?)

passos

Mans que toquen, atrapen, palpen la pell i la netegen de dolor, cuiden ferides, senten, acompanyen, esborren, ressegueixen, respiren... amb mi.

Avui he decidit que, deixaré de contar els passos en fals, les petjades dels quals queden inevitablement gravades sobre les pedres del camí.
I per primera vegada, no he mirat el terra mentre caminava, per omplir-me així els ulls amb blau del cel.

tot i res

I quan pinto una paraula a la paret, entenc segons després que és només una taca de pigment. En contrast amb el blanc de la innocència s’estavellen les tonalitats carregades de força. I quan el temps s’oblida ja d’aquelles línies difuminades per les capes de pols, tan sols queda el record del significat que un dia van guanyar, i seguidament van perdre.
I què són les paraules sinó vent?

200noches

La noche con su extensión infinita ya no esconde secretos bajo esa negra apariencia.
Es tan solo ahora prisión de mi cuerpo.

Y tranquilamente

Se me transforma el atardecer en reloj de luna llena, los minutos marcan el luminoso tiritar de las estrellas. Un destello de locura acaricia tímidamente el aire. Suave balanceo del viento, que ya huele a primavera. Vemos como se apaga el día, desfila la tarde junto a las palabras. Y al notar la sutil belleza de nuestros pasos, siento que no lo cambiaria por nada.

falta tem...

Fa dies que un matí no te gust de principi...
La boira difumina les formes i un tren de conseqüències comença a fer vibrar les vies. Amenaçant.
Em falta temps, n’he perdut massa i, tot sembla tenir pressa.
Potser m’equivoco però... era una espurna d’esperança el que avui brillava dins els teus ulls?

stupid walk

En un vespre tacat de blau surto inesperadament a passejar pels carrers de la memòria. Ha set un dia trist, ahir va ser-ho, també. I demà... No entenc perquè tanco els ulls i l’agredolç del passat em tortura. Les síl·labes que vaig dir en va ara ressonen fent eco dins els passadissos deserts de les meves venes. M’he convertit en presonera del nus de mirades que van quedar lligades amb un fil de paraules. Necessito desfer-me del que un dia vaig ser. El seu record només em pinta de negre les mans, fent-me culpable de bategar massa fort.

?...!

Em sona tot a triangle de les bermudes. Perduts, un joc entre dos, i un tercer individu exclòs. O simplement, s’ha acabat la partida i tot és ficció?

Els interrogants que sempre apareixen davant els meus ulls... em temo que mai callaran les preguntes.

En el fons...

La fortalesa dels seus pensaments, tan impenetrable, tan hermètica. El mur ja havia quedat tacat de sang per les multiplets vegades que temeràries mans havien intentat trepar per aquest.
Tenia un rostre pla, ulls de nen, boca de poeta. Era fred, igual que un d’aquells dies de desembre en què tot sembla haver quedat immobilitzat sota una fina capa de glaç. Era una gota de pluja que havia preferit mantenir-se amagada sobre el teulat, lluny de les mans i les converses, lluny del tot.
Era fort, fet de pedra. Havia decidit que somiar era com llançar-se a la deriva, i gastava les hores mirant la lluna, omplint-se de nit, emplenant les seves butxaques de buit silenci.
Però inevitablement darrera del mur s’amagava la sinistra por. I quan ningú no el veia, moria entre tant fred, plorava llàgrimes de vidre que es trencaven al colpejar el vermell d’aquells llavis de carn.
Enmig de tanta pluja, una veu sorda cridava la paraula “escalfor”.

in the middle of nowhere

Sol, o això li semblava. Caminava sota la pluja que li calava els ossos, que el deixava fora de combat. Feia setmanes que no veia la llum del sol, el cel gris s’empassava tot senyal d’escalfor. Restava perdut entre la negror dels pensaments que li robaven la son, i de sobte, uns ulls perduts com els seus es creuaren d’imprevist en el camí. Sobraven les paraules. Van mirar-se per un instant i sota les gotes que encara queien van entendre que necessitaven mantenir-se junts. Van buscar la sortida del laberint d’ombres glaçades i tenebres, però tots els carrers estaven tallats.
I a mida que passaren els dies descobriren que, mentre no poguessin escapar de la pluja, el que calia fer era aprendre a viure sota aquesta.



(it was cold and dark but... they would be safe because they were together)

cut cut cut

Hace poco descubrí que hay palabras que cortan más que un cuchillo. No desgarran la piel sino que la arrancan, dejan a la intemperie la carne, que muere de frío, que muere de hambre.
Pero la sal que vas echando, poco a poco cura las heridas, cuece y a la vez vuelve insensible mi cuerpo. Ya no duelen tanto los golpes y con un hilo fino coseré la vida…

més silenci

I perquè quan em miro només veig el buit?
Tinc complexe d’inexistent o és que… m’he convertit en vidre?

New destination

Després de berenar goril·les amb xocolata, abandonem la selva i...

Here we go!

Silenciosos, los pasos nos acercan a nuevos cielos. Sentir el olor de esas calles que nunca recorrí... mezcla de miradas al pisar lo desconocido con decisión. Y solo por descubrir presiento que el mundo ya cobra más color…

Ara torno, vaig a estendre les llàgrimes perquè s’assequin...

Pinzellades de... ?

Segurament he fracassat en la recerca. Sí, és evident. No buscava cap tros de gel de composició perfecta, tampoc l’avorrit blau cel del idealisme. Era necessari que fos tan sols algú amb ulls de llibre i alhora amb ulls de lector fidel, amb els quals pogués desxifrar entre línies, endevinar paraules perdudes dins l’apreciat silenci, per un instant entendre la intensitat de la llum que s’amaga sota cada detall. I pàgina a pàgina, aprofundir en l’argument, matisar matisos, cavar sota la pell.
Buscant la brúixola per a unes passes perdudes vaig naufragar.

Sempre he pensat que... el meu cor el va pintar Klimt.

En negro y negro

Cierro los ojos delante la efímera tarde y descubro, en un suspiro de viento, que aún sigo viva. El delirio de los días con cara de noche consumía la mecha de la esperanza. Me había perdido en un desierto falto de orillas, naufragué finalmente en medio de la tormenta de palabras y arena.
Todo es ceniza, que va al aire, que va al mar.

dying in... (silence)

Turn, Turn on the lights...

Last Chance

I can't lose no more time,
it's now or never.

Did I fall asleep?

Volé otra vez sin alas. En el surrealismo de mis pensamientos todo cobró un extraño color azul turquesa, debió de ser el idealismo arañando sin piedad la carne... Y un mar de roja sangre se extiende hoy sobre la hierba que había empezado ya a crecer.
Pasó el día a ser de repente cruda noche, saltándose el atardecer. Se lo comió la niebla que salió de mis cansados ojos. Quedó atrapado entre los granos de arena de aquel viejo reloj…
Soñé otra vez, sin almohada, sin razón.


Me ataré con cadenas de acero a la realidad, para así no volver a caer…

5.0.5.!

Com un nàufrag sense illa deserta, mirava el cel morir aquell vespre i... els interrogants s’havien convertit en vent; tots penjats dels núvols amenaçadors.
Em vaig proposar donar temps al temps, confiar i... esperar, pacient. Però els ossos se’m rovellen, la sorra cau dins els rellotges, les broques foraden l’aire a cada segon.
Submergida entre les ones vaig llençar un paper al mar. Enmig dels dos blaus es va fondre el vidre. Una ampolla que no va arribar mai a port. I si per casualitat algun dia la trobes...
de fet, mai la trobaràs.