Ja no sóc ella. Potser és que mai no ho he estat realment; va ser només un pressentiment sense fonaments, un moment d’eufòria.
I ara que ja no em sento ella, sóc un jo sense ombra, algú a qui no es pot conèixer, una ampolla de vidre dins el mar.
Lluny de tot, de tothom, a prop de res.
Solipsisme portat a l’extrem.
Sí, i no, i sí... i escepticisme.
I perquè no em desintegro i així s’ha acabat tot?
I ara que ja no em sento ella, sóc un jo sense ombra, algú a qui no es pot conèixer, una ampolla de vidre dins el mar.
Lluny de tot, de tothom, a prop de res.
Solipsisme portat a l’extrem.
Sí, i no, i sí... i escepticisme.
I perquè no em desintegro i així s’ha acabat tot?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada