daus rodant

Sembla que el dau s’ha passat de bàndol, ara no juga a sorprendre el contrincant, només cau trencant timpans amb el so de la derrota. Uns dits tremolosos el llencen a l'aire altre cop, i com més l’enlairen, més ressona el so de les portes que em baten a la cara quan intento caminar.
S’esfuma la sort en qüestió de minuts, el cel queda desert de núvols, i el coixí queda buit d’il·lusions.
M’adormo sempre amb els ulls clavats a la nit, somiant expectatives que al llevar-me s’han mullat amb la rosada d’un d’aquells dies calcats.
Voler no és poder, sempre em deia...
I així ha estat.

Que lluny que sembla avui
el sol,

el blau,
la llum
I tot...