No ploro... són només les restes de pluja que un dia van ser núvol. Però avui ja no queden ales, no fa vent, i el cel és d’un color indefinit. Resta quiet mirant el món, sense estels pintant la tarda, sense amenaces d’huracans de paraules.
No té sentit refugiar-se sota un paraigua si l’únic que plou són preguntes. Tot resta massa quiet, i tanta calma em recorda el buit. Menjaré per sopar un entrepà d’aire i dormiré amb un caçapapallones entre els dits, no fos cas que es deixes veure enmig de la nit una espurna de vida.
No m’entenc, avui.
No té sentit refugiar-se sota un paraigua si l’únic que plou són preguntes. Tot resta massa quiet, i tanta calma em recorda el buit. Menjaré per sopar un entrepà d’aire i dormiré amb un caçapapallones entre els dits, no fos cas que es deixes veure enmig de la nit una espurna de vida.
No m’entenc, avui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada