En un jardí de parets i sostre baix el sol és una bombeta poc transparent per la pols acumulada. Rego l’herba amb gotes de rosada que cauen a mitja nit, el mirador dels meus ulls és un precipici d’aigua sense fi. Sobre el teulat, velers de cotó neden pel cel que mai he aconseguit veure a través de les escletxes del formigó. Neurones perdudes dins un mar d’indiferència. Cors de ferro, venes de glaç i batecs que no són res, que avui regalo al vent..
No conec a ningú, desconec a tothom. I l’anatomia de mi mateixa mai no ha set el meu fort.
No conec a ningú, desconec a tothom. I l’anatomia de mi mateixa mai no ha set el meu fort.
I will hide myself away when it all finishes!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada