Joc de miralls, reflex de realitats relatives, de portes que no hi són. Dins la confusió d’un món fràgil, sento que cada segon és més efímer que l’anterior. I m’omplo de verd i de dia, per sentir que, encara que sigui a l’altra banda del mirall, sóc alguna cosa més que una ombra.
Miro, tanco els ulls, i ja no existeixo.
1 comentari:
pene,
penem et circus?
Publica un comentari a l'entrada