Llavor d’un cos

Una brotxa que pinta llum.
Les mans sobre la fusta. Un punt blanc a l’aire
i l’herba que neix sobre la pell.
Jardí d’hores que respiren
de minuts que no mosseguen.

Dins el vent suren pàgines de
contes vells que sempre tenen dos finals.
El teu i el meu.

I notant les espines de les roses
que mai vaig collir
Clavo les arrels a terra
per créixer fins que la clorofil·la
dels meus pensaments es barregi amb el cel.