blackbird

Com de fàcil em transporteu, tu i la teva guitarra, per les esquerdes del temps que resten obertes però que ningú no sap. Que suau el so de les sis cordes vibrar damunt el soroll de l’avui, omplint l’aire de bocins d’un ahir que és viu, encara, dins els meus ulls. Per les venes circula un riu de nostàlgia pel que mai he viscut...
Com de màgics devíeu ser, dolços seixanta