Notar el cartró del rellotge entre els dits, sentir el pes de les hores damunt els genolls, i la soledat a l’esquena, fent-me companyia.
Veure cada segon de la tarda passar lentament vora meu, i morir d’avorriment, de nostàlgia i d’incertesa.
Enamorar-me d’una cançó, i recordar vagament com de màgic era tot fa temps...
Veure cada segon de la tarda passar lentament vora meu, i morir d’avorriment, de nostàlgia i d’incertesa.
Enamorar-me d’una cançó, i recordar vagament com de màgic era tot fa temps...
Després d’omplir la nit d’aigua, arriba el sol i la son.
1 comentari:
...de veritat que la vida és això?
Publica un comentari a l'entrada