L’eco del vent, que fa dies que bufa, s’escampa acariciant rostres perduts, tancant ulls que no volen veure, tallant els llavis que encara són humits. I fa girar la vida, banya el silenci amb un estrany xiuxiueig, porta paraules escrites entre les seves lleugeres ràfegues. Em diu que avui tenim un “ara”, i que al pensar en demà tenim un “incert”. No m’escolta quan pregunto; només passa, distret, netejant memòries, empenyent el temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada