És tard per les paraules. Res a dir, res a callar. Res...
Deixa que el silenci torni més dura la pell que comença a néixer, deixa que el vent rasqui les pupiles fins a netejar-les del blau de la tempesta.
No queda ni una gota de mar, és només abisme el que separa uns dits freds de la intermitent escalfor de la lluna. No queda terra per on avançar, els passos es precipiten cap a un buit de sòl, un penya-segat de pors. És tan sols el dubte el que marca el sostre dels somnis.
Deixa que el silenci torni més dura la pell que comença a néixer, deixa que el vent rasqui les pupiles fins a netejar-les del blau de la tempesta.
No queda ni una gota de mar, és només abisme el que separa uns dits freds de la intermitent escalfor de la lluna. No queda terra per on avançar, els passos es precipiten cap a un buit de sòl, un penya-segat de pors. És tan sols el dubte el que marca el sostre dels somnis.
One day I walked to the end of the world
There was nothing there but silence
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada