És tard per deixar de seguir les vies, és tard per dir que avui no sóc tren, que el fum m’ha omplert els pulmons i que ho deixo, que em faig enrere i que amb un esborrador blanc de pols, intento tornar invisibles les paraules que volen dins l’aire. La biografia d’uns divuit anys a bocins no s’esborra, ni s’assassina a punyalades de desesperació.
És escriure i no saber quina és la lletra que vindrà a continuació, com uns dits llençats a l’atzar de les idees que venen i van. Marea de sensacions i massa embolic de frases inacabades, a les quals fa temps vaig fer un nus per poder continuar quan els llavis guanyessin força... I no arriba encara el dia en què miri el mar i el canell no bombegi vida al compàs del nerviosisme.
Cor, no bateguis tan fort, que despertes records sonàmbuls...
És escriure i no saber quina és la lletra que vindrà a continuació, com uns dits llençats a l’atzar de les idees que venen i van. Marea de sensacions i massa embolic de frases inacabades, a les quals fa temps vaig fer un nus per poder continuar quan els llavis guanyessin força... I no arriba encara el dia en què miri el mar i el canell no bombegi vida al compàs del nerviosisme.
Cor, no bateguis tan fort, que despertes records sonàmbuls...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada