Com un nàufrag sense illa deserta, mirava el cel morir aquell vespre i... els interrogants s’havien convertit en vent; tots penjats dels núvols amenaçadors.
Em vaig proposar donar temps al temps, confiar i... esperar, pacient. Però els ossos se’m rovellen, la sorra cau dins els rellotges, les broques foraden l’aire a cada segon.
Submergida entre les ones vaig llençar un paper al mar. Enmig dels dos blaus es va fondre el vidre. Una ampolla que no va arribar mai a port. I si per casualitat algun dia la trobes...
de fet, mai la trobaràs.
Em vaig proposar donar temps al temps, confiar i... esperar, pacient. Però els ossos se’m rovellen, la sorra cau dins els rellotges, les broques foraden l’aire a cada segon.
Submergida entre les ones vaig llençar un paper al mar. Enmig dels dos blaus es va fondre el vidre. Una ampolla que no va arribar mai a port. I si per casualitat algun dia la trobes...
de fet, mai la trobaràs.
3 comentaris:
qui sap? potser algú ha llançat un paper per tu...
i potser algun dia, per casualitat, el trobes dins una ampolla...
(I believe)
ii.
Després de tantes ampolles buides...
(tu creus...?)
perquè no?
però no la trobarà qualsevol, no. La trobarà qui la busqui, qui la desitji realment, qui s'impliqui i s'esforçi més que ningú en tenir-la.
Simplement, qui se la mereixi (ovella negra o no ), no qualsevol.
^^
Publica un comentari a l'entrada