Com el fènix, que mor consumit per les seves pròpies flames; plomes de foc que cremen mentre empren el vol, i cauen en forma de pols, igual que una pluja de cendra. Però dins d’aquesta pluja reneix l’ocell, amb ales fetes d’aire per començar de nou. Atrapar el vent i.. volar molt lluny. Caure i aixecar-se altre vegada. Morir i néixer cada dia enmig del cel.
Amb llàgrimes curant les ferides, gotes de pluja que calmen el foc...
I sorgeixen contínuament els camins divergents, en constant mutació la vida... sota el mateix cel tastem tots la pluja, ens mengem a cullerades el sol. Dies que irradien per la seva llum, altres però, en què només s’endevinen alguns difusos colors... Tanco els ulls i... respiro fluixet, escoltant el silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada