En un vespre tacat de blau surto inesperadament a passejar pels carrers de la memòria. Ha set un dia trist, ahir va ser-ho, també. I demà... No entenc perquè tanco els ulls i l’agredolç del passat em tortura. Les síl·labes que vaig dir en va ara ressonen fent eco dins els passadissos deserts de les meves venes. M’he convertit en presonera del nus de mirades que van quedar lligades amb un fil de paraules. Necessito desfer-me del que un dia vaig ser. El seu record només em pinta de negre les mans, fent-me culpable de bategar massa fort.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
(el que vas ser, el que ets, el que seràs...)
...no hi ha gomes prou fortes per esborrar el record, només punts de vista diferents.
(hange ït!
Publica un comentari a l'entrada