dilluns, 31 de desembre del 2007

Finally I understand...

Esas noches, rozando el lindar de la desesperación. Naufragando entre la sal y el llanto. Fue mientras amanecía cuando decidí vestirme de azul, aún tiritando como el aleteo de una frágil mariposa. Arranqué el pánico que una vez sembré sobre mi piel, sintiendo morir las raíces.
Durante la larga espera me cortó en pedazos el puñal de la evidencia, llevaba gravada en el metal tu indiferencia.
La sal, que cura y cuece, va cerrando poco a poco las heridas, bañándolas en el mar. Mis manos se agarran con fuerza a la creciente luna, casi he olvidado el color de tus ojos.


(Potser avui és un bon dia per començar de nou…
. i princ.)

divendres, 28 de desembre del 2007

Frozen hands

La impaciencia por saciar el intermitente deseo de robarte los ojos. Las incontables veces que la piel sabe a áspero por la falta de caricias, por el roce del viento, por la desesperante ausencia de un cobijo. Un negro y vacío rostro que reflejado en el cristal parece más muerto. Un sentimiento que consiguió comerse la carne, dejándome sin cuerpo. Las luces de la ciudad cegaban mis pupilas, caminé a oscuras, marcando el descompasado ritmo con pasos fríos. Siempre lejos de alcanzarte en el camino.

dijous, 27 de desembre del 2007

De las pequeñas gotas…



Tormenta de silencio y…
Algunos suspiros.
Siento ser una voz callada,
Siento no poder secar la lluvia.

Siento… sólo siento.

dimecres, 26 de desembre del 2007

Paral•lels

Un altre cel.
Tu te’l mires amb els teus ulls,
Jo me’l miro amb els meus,
Que es fan de gel.
Assimilo la distancia, la toco, la tasto.

Dues mirades atentes,
Fixades en el mateix punt.
Igual que dues suposades rectes
Paral·leles, intangibles, distants.

I les dibuixo sobre el paper blanc,
El taquen d'injustícia.
Les ressegueixo amb gotes de sal,
les que fins ara marcaven el meu camí.

No aparto la mirada, però
La incertesa i els colors m’enlluernen.
Continuem observant el mateix tros de cel
Tu amb els teus ulls,
Jo amb els meus.

Interrogants

Asseguda sobre un mar de pètals. Amb la punta dels dits podia palpar els dubtes, resseguia el contorn de les tiges inerts, de les flors desfullades. Signe d’impotència. A la sala hi regnava la desesperació.
Preguntes que van quedar desdibuixades en l’aire, perdudes entre els núvols. Buscava una resposta i tan sols va trobar un altre puzle esparcit sobre l’herba. Les peces tallaven,
cremaven,
callaven,
no encaixaven.
Desconcertada, enmig dels seus dubtes, contava els dies que quedaven de nit.
Amb un punyal matava les hores, però el temps continuava sent etern.

dilluns, 24 de desembre del 2007

El futuro es cuestión de mandarse a correr

Ciudad de vida… de asombro. Calles bañadas de lágrimas y sonrisas, el sabor a sal de cada esquina; ojos que narraban su triste historia. Nunca olvidaré el olor de aquella tierra. Volvería para retener cada detalle que dejé escapar, volvería por los atardeceres, por el agua, por la gente…

divendres, 21 de desembre del 2007

"She never really had a chance..."

Sorrow

El simple y tan amplio vacío. La garganta ardiendo en llamas mientras los ojos se hacen hielo al notar el viento. Pasos desorientados, voy resiguiendo el gris de las calles. ¿De dónde vengo, a dónde voy? El balanceo del invierno tambalea mis sentidos, la desesperación me robó el habla, y el miedo a sentir-me polvo se convierte en agonía.
Podría haberme perdido junto a mis lágrimas entre la fría lluvia que hoy bañaba el cielo.


(és evident que... he perdut el paraigües)

dimecres, 19 de desembre del 2007

Does it rain?

Sota els colors del paraigües la pluja no mullava. Eren només gotes de desembre que quedaven enganxades en una teulada feta de somnis. Sota la petita caseta l’aigua amb gust de sal tampoc lliscava per les galtes, que en aquell moment eren d’un to vermell pujat.
Es veia reflexada en totes i cadascuna de les basses que feien de mirall al cel. Ja no era aquell petit vaixell de paper a la deriva, ara havia trobat el nord, o depèn de com es miri, l’havia perdut per sempre.

Va sortir el sol, i els colors encara eren més vius.
Un somriure es va deixar entreveure enmig dels primers raigs de llum.

The End of this Chapter

Asseguda observava en silenci com el cel canviava lentament el seu color. Les partícules de pols que abans l’embrutien havien marxat amb el sol. Ja només quedava el vent.
Una melodia suau li xiuxiuejava a cau d’orella, l’omplia d’estranya calma.
Per fi entenia el silenci, el silenci que temps enrere la cremava per dintre, aquell que l’engrunava i la convertia en cendra.

I ara resta asseguda, observant com el cel cada cop és més blau... Les cames nues sobre l’herba, mentre neix de nou entre tanta clorofil·la i tanta olor de bosc.

dilluns, 17 de desembre del 2007

Revontulet

No entenia com la bellesa del cel podia ser tan sols una complexa orgia d’àtoms entrellaçats i barrejats entre si. Cada vespre aparcava el coneixement i la ciència, deixant-los oblidats en un racó i s’envoltava del fred, assegut entre la opaca herba, deixant-se guiar només per la màgia d’aquella llum.
Explosió de verds i violetes sobre l’escenari negre de l’univers, fusió de tonalitats que desembocaven en un instant de perfecció.
El silenci era el millor regal que li oferia la seva veu. La pell encara tremolava d’emoció.

diumenge, 16 de desembre del 2007

UnOpened

Les portes que es tanquen; algunes que acaben rovellades pel temps; també les que mai podran ser obertes, algú n’ha robat la clau.
Però sobretot, les que queden per descobrir.
Aquestes s’amaguen dins les ombres d’un hivern de color blanc. Jo continuo passejant pels carrers rònecs i freds, assaborint cada gota de llum, preparant-me per tornar un cop més a ser víctima de la nit.


Les portes que queden per obrir i descobrir... guardo la clau entre els dits, potser sota la pell. Es comença a intuir l’olor de fusta vella i marró, l’aire té gust de canvi.

dissabte, 15 de desembre del 2007

...

Entre irse y quedarse duda el día,
enamorado de su transparencia.

La tarde circular es ya bahía:
en su quieto vaivén se mece el mundo.

Todo es visible y todo es elusivo,
todo está cerca y todo es intocable.

Los papeles, el libro, el vaso, el lápiz
reposan a la sombra de sus nombres.

Latir del tiempo que en mi sien repite
la misma terca sílaba de sangre.

La luz hace del muro indiferente
un espectral teatro de reflejos.

En el centro de un ojo me descubro;
no me mira, me miro en su mirada.

Se disipa el instante. Sin moverme,
yo me quedo y me voy: soy una pausa.

Entre Irse y Quedarse - Octavio Paz

Fade to Black

Faltava poc, ja es començaven a intuir els primers colors d’un bon dia. Vermells i grocs escalfaven la fredor que regnava en aquella matinada. Les papallones de nit s’amagaven per por a ser vistes, i tot era calma.
Dos ulls observaven en silenci des d’un racó, encara humits per la rosada. Aquelles pupiles s’havien impregnat del blau del cel, i brillaven amb decisió.
Però abans que pogués sortir el sol, una mà va pintar sense pietat l’ambient amb color de tenebres.
La llum era llunyana, havia tornat la tètrica nit.



dijous, 13 de desembre del 2007

El aroma de la nostalgia

Caminaba mecánicamente, sin prestar atención alguna a sus pies ni a su entorno. Ese día, un omnipotente sol alumbraba las calles llenándolas de un agradable clima. Y sin previo aviso, un fuerte olor envolvió su cuerpo, las flores de la pequeña tienda de la esquina habían empezado a nacer.
Sintió volar muy lejos de ahí, sus pesadas piernas abandonaron las monótonas calles, y fluyó el pensamiento. Se vio a si misma brincando por eternos campos de hierba verde. Sus manos eran finas, habían perdido el tacto áspero de la vejez y la arrugada piel se había convertido en seda.
La sonrisa seguía pintada en su rostro, y corría, y corría. El viento jugaba travieso con su pelo, el ambiente estaba cargado de una particular esencia, podía acariciar las flores con sus tiernas manos al pasar, intentando robar ese olor y guardarlo para siempre en sus bolsillos.
Olió la nostalgia, la ahogante nostalgia por esas horas en las que fue salvaje como las amapolas, libre como las negras golondrinas.
Y como un golpe fue su regreso a la estrecha calle, agarrando fuerte su inseparable bastón llevó una de sus manos cerca de la nariz. Con ojos cerrados la olió, así perdiendo toda esperanza de sentir el aroma de sus fugaces días de infancia por última vez.

dimecres, 12 de desembre del 2007

Emotion is Dead


Arpegis tacats de pluja...


Stop, but don't hit the brakes
(They don't do a thing)
With no time to spare
No one said life was fair.


...The wind says I always meant nothing to you.

Azul blanco y rojo


Una bocanada de aire antes de sentir el vértigo. No quería despedirme de esos moribundos rayos de sol. Tan sólo algunas densas nubes separaban mis ojos del azul pastel del cielo. Negros sacos de algodón narraban cual seria mi inevitable destino.
Cerré el puño esperando notar su piel, pero sólo conseguí atrapar una pequeña ráfaga de viento, que pronto escapó entre mis dedos.
Habría cambiado mi corazón por cualquiera de aquellas grises y húmedas rocas, para así dejar de sentir. Creía ser fuerte y haber aprendido a no llorar, pero el río de lágrimas resbalaba por el interior de mis venas, llevándose todo el rojo, que finalmente desembocó en el mar.

Mi cuerpo, como una ola más, golpeó con ira ese muro de piedra. Cubierto de blanca espuma se desvaneció…



(I don't give up fighting... I just need some more time.)

dilluns, 10 de desembre del 2007

Lejos

Silenci…
I uns acords.
Ja no serveixen les paraules,
Només em queda la melodia
La força,
La decisió.


diumenge, 9 de desembre del 2007

el foc, el cel

Ella es consumia, com el cigarret que ell tenia entre els llavis.
Però, poc a poc, les flames s’apagaven
No era la pluja qui les havia matat.
Era només... la calma, el color del cel.

No podia seguir dormint, era massa arriscat.


(tinc sort,

tens sort,
tenim sort... avui sí)

My traffic lights are still red



Ella se’l mirava amb ulls de conte, el repassava nit rere nit, abans d’anar a dormir.
Ell caminava perdut.
Ella esperava que, per fi, aquells passos els unirien en un futur tram del camí.
Ell no la veia.
Ella se l’havia après de memòria, cada detall, cada gest, cada...
Ell besava uns llavis més vermells.
Ella vessava les llàgrimes més blaves.



Ell i ella...
Mai pronunciats en una mateixa oració.
Mai...

dijous, 6 de desembre del 2007

Amb els ulls tancats


Escassos raigs de sol il·luminaven el capvespre. Sense sentir-me esclava del temps restava estirada sobre el llit de fulles, les quals reposaven sobre l’herba verda, que lluitava per resistir-se al fred.
Potser havia deixat passar hores escoltant només el soroll del vent, sentint com abraçava tot el meu cos i inútilment intentava fer-lo volar lluny d’allà.
Pensava en l’olor que feia la mort al barrejar-se amb l’olor de vida. Aquella explosió de tonalitats d’una tardor prematura m’absorbia el pensament. I no tenia forces per tocar de peus a terra altre cop. Volia deixar caure la nit damunt meu per poder agafar-la amb les mans, per col·locar de nou totes les estrelles i abrigar-me amb un tímid raig de lluna.
Tot el que volia era seguir dormint...

Echo through the room...


Desperately trying to stimulate what it was that was alright
3 quarters of an hour ago
That had led him to be in a position
And every compromission
Another freak episode

D is for Delightful
And try and keep your trousers on
I think you should know you're his favourite worst nightmare
D is for...

dimarts, 4 de desembre del 2007

evening falls


El horizonte siempre es lejano. Una fusión de colores se mezcla con el calmado mar, y poco a poco el anaranjado sol muere en las tinieblas de la noche, dejando a oscuras el cielo.
La blanca cara de la luna se adivina detrás de las espesas nubes. La niebla avanza sin piedad, comiéndose las estrellas, que solo saben a frío.
Cierro los ojos y… quizás hoy pueda dormir.

diumenge, 2 de desembre del 2007

.


Les parets m’enterren altre cop sota les negres aigües. Per més que trepi sempre torno al fons, i m’ofego.


Treu-me,
no puc sortir, aquest cop no.

dijous, 29 de novembre del 2007

galeta a galeta...

Si tothom hi posa la seva galeta Oreo, podem arribar molt amunt.

Te rest of the sun belongs to me


The darkest hour is now here
Yet one more frozen month, my Hell awaits me,
Out in the cold and windy night
Still waiting for a sign.

I know there is still a day for me,

One short moment is still enough for me
Bring me life with your ray of light
If only I found a small piece of the fallen sun...

I wait for the day that will come.
Wait for the sunlight, wait for the one.
You can do what you want with the sea,
but the rest of the sun belongs to me.

(S.A.)

dimecres, 28 de novembre del 2007

Cubo vacío


Vacié el cubo de lágrimas. El río se las comió, una a una, sin vacilar.
Ahora lo miro, ya no veo un falso cielo reflejado en él. Ya no veo tampoco el mar que un día ahogó mis ojos.
Resta vacío, aún húmedo.
Podría llenarlo de… ¿palabras?
Demasiado volátiles.
¿Miradas, sueños, color…?
¿Magia?
¿Dolor?
¿Lagrimas, una vez más?
De arena. Arena para enterrarme bajo el sol, arena ardiente, blanca, fina. Para abrasarme bajo las transparentes nubes, sentir de nuevo el calor.


Sigo buscando, con mi cubo, un desierto dónde perderme, dónde perderte a ti también.

dimarts, 27 de novembre del 2007

Reflejo

Arañaste un sueño. Mi sueño.
La magia pintada de rojo que corría por nuestras venas,
Esa que alimentaba mis fuerzas
La que calmaba mi sed…
Esa magia, la mataste, la maté.

Podría haber sido una guerra de colores, una caja de palabras,
un secreto bajo llave, un castillo de arena… un juego de azar.
Sin darte cuenta lo mataste, ¿o fui yo?

Ya sólo queda azul.
Azul del mar,
de un cielo vacío de nubes tejidas a mano.
Azul…


(Un simple reflejo de una realidad.
¿Veré algún día las estrellas brillar de verdad?)

dissabte, 24 de novembre del 2007

Parla

Speak your mind
(Així tot seria més fàcil...)

divendres, 23 de novembre del 2007

Lost.

¿Pedir al tiempo que pare mi reloj?








Mientras esperaba vi mi vida pasar a través del cristal. Llena de nada y vacía de ti.
(Otra vez el silencio…)

dijous, 22 de novembre del 2007

Grey

Arrancar la piedra que hace tiempo consiguió colarse dentro de mi zapato. La que se clava en la piel, mordiéndome a cada paso. Impidiendo que pueda descubrir el mundo que se esconde bajo mis cansados pies.
Las hojas secas siguen barrando el camino, ellas también cortan como la lluvia que ahora corre sobre mi insensible pelo.
Me pregunto si tu olor conseguirá arrastrar-me lejos de aquí…

dilluns, 19 de novembre del 2007

Blowing...

Ella, immòbil davant el laberint d’arbres que es mostrava davant seu. No tenia por, tampoc pressa. Podia cercar amb calma els camins que la conduirien lluny de la turmenta que amenaçava sobre seu. Amb cascades de pluja sobre la pell va avançar la primera passa, al instant va entendre que no seria senzill, notava altre cop els ganivets de foc clavats al pit. Les ferides sagnarien més a cada pas, només el vent i la sal les curarien.
El vent... que bufant se l’enduria, com a la fulla més vermella, com a la ploma menys pesada, se l’enduria a algun lloc on brillés el sol, on l’olor de nit es convertís en tendre rosada d’un matí qualsevol.



- Do you think the wind can really touch us under the skin?
- Yes, I think the wind can touch your soul.

(Listening its melody...
Filling myself with its sound)


I can feel the wind beneath my wings, right now.
Do you?

diumenge, 18 de novembre del 2007

?


Quantes paraules resten encara enterrades sota el vermell foc de les fulles?
Tardes que només són del color del sol.
I si... una ràfega de vent perduda desenterrés els secrets que embruten les mirades, els diàlegs, i... fins i tot els silencis?



(...)