Ella es consumia, com el cigarret que ell tenia entre els llavis.
Però, poc a poc, les flames s’apagaven
No era la pluja qui les havia matat.
Era només... la calma, el color del cel.
No podia seguir dormint, era massa arriscat.
(tinc sort,
tens sort,
tenim sort... avui sí)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada