Les portes que es tanquen; algunes que acaben rovellades pel temps; també les que mai podran ser obertes, algú n’ha robat la clau.
Però sobretot, les que queden per descobrir.
Aquestes s’amaguen dins les ombres d’un hivern de color blanc. Jo continuo passejant pels carrers rònecs i freds, assaborint cada gota de llum, preparant-me per tornar un cop més a ser víctima de la nit.
Les portes que queden per obrir i descobrir... guardo la clau entre els dits, potser sota la pell. Es comença a intuir l’olor de fusta vella i marró, l’aire té gust de canvi.
Però sobretot, les que queden per descobrir.
Aquestes s’amaguen dins les ombres d’un hivern de color blanc. Jo continuo passejant pels carrers rònecs i freds, assaborint cada gota de llum, preparant-me per tornar un cop més a ser víctima de la nit.
Les portes que queden per obrir i descobrir... guardo la clau entre els dits, potser sota la pell. Es comença a intuir l’olor de fusta vella i marró, l’aire té gust de canvi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada