Ella, immòbil davant el laberint d’arbres que es mostrava davant seu. No tenia por, tampoc pressa. Podia cercar amb calma els camins que la conduirien lluny de la turmenta que amenaçava sobre seu. Amb cascades de pluja sobre la pell va avançar la primera passa, al instant va entendre que no seria senzill, notava altre cop els ganivets de foc clavats al pit. Les ferides sagnarien més a cada pas, només el vent i la sal les curarien.El vent... que bufant se l’enduria, com a la fulla més vermella, com a la ploma menys pesada, se l’enduria a algun lloc on brillés el sol, on l’olor de nit es convertís en tendre rosada d’un matí qualsevol.
- Do you think the wind can really touch us under the skin?
- Yes, I think the wind can touch your soul.
(Listening its melody...
Filling myself with its sound)
I can feel the wind beneath my wings, right now.
Do you?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada