dilluns, 30 de juny del 2008

daus rodant

Sembla que el dau s’ha passat de bàndol, ara no juga a sorprendre el contrincant, només cau trencant timpans amb el so de la derrota. Uns dits tremolosos el llencen a l'aire altre cop, i com més l’enlairen, més ressona el so de les portes que em baten a la cara quan intento caminar.
S’esfuma la sort en qüestió de minuts, el cel queda desert de núvols, i el coixí queda buit d’il·lusions.
M’adormo sempre amb els ulls clavats a la nit, somiant expectatives que al llevar-me s’han mullat amb la rosada d’un d’aquells dies calcats.
Voler no és poder, sempre em deia...
I així ha estat.

Que lluny que sembla avui
el sol,
el blau,
la llum
I tot...

diumenge, 29 de juny del 2008

mañana es hoy

Esa imagen me arranca de los ojos bolsas de sal, que manchan las paredes de culpa, que me vacían a puñaladas el cuerpo. Sal que es ola, que es lluvia ácida. Y vuelve a empezar la ruda de acordes, me suena demasiado familiar lo que intenta contarme el viento, viento que hoy tan solo es una corriente perdida. Y espero un amanecer que no llega, se prolonga la noche. Todo se repite otra vez y parece que mi vida ha sido escrita en papel de carbón por un amante de la tragedia. Sentimientos gemelos, hechos que ya fueron tiempo atrás, años que juegan a confundirme

Ya no existe el futuro: todo ha pasado.
Puedo leer hoy, sin esfuerzo, los periódicos de mañana.

dimecres, 18 de juny del 2008

perdida

Relaciones contradictorias, un ir y venir de nubes y tormenta, palabras sin sentido que estallan contra todos los que me miran. Laberinto de venas vacías perdidas por la piel. Se evapora el agua que aún restaba en mí. Queda solo un desierto de dudas y confusión.
Cuando aprenda a cuidar de mi misma, dejaré de ahogarme en el azul, filtro de mi vida.

dimarts, 17 de juny del 2008

la misma lluvia

Y sigue cayendo la misma lluvia, empapando cada rincón de su pensamiento. El tiempo es un círculo de impredecibles coincidencias, de vidas tan paralelas que ni se rozan. Y su andar es pesado, los zapatos hartos de pisar el suelo de las calles desiertas de esperanza se niegan a andar y las puertas nunca abiertas chirrían en silencio.
Llora con los ojos cerrados, siempre, la misma lluvia.

gotes perdudes

Dins una realitat onírica, miro la pluja des de l’altra banda de la finestra, m’ofego dins una gota de pluja, m’ensorro en el que temps enrere va ser un oceà de rius a flor de pell. Fa un any feia fred, els carrers eren nostres, dins un remolí de vent i ones tot semblava decadent, i és estrany com el temps idealitza el record d’una derrota que es prolonga fins avui.
La roba estesa demanava als núvols que la deixessin viure, un segon més. Les mans no es tocaven però les paraules cada vegada eren més a prop. Claus rovellades, portes que batien amb el vent Un dissabte gèlid vaig llençar la vida per un penya-segat de pedres i sal, prometent-me horitzons que avui són tan lluny que ni tan sols es veuen brillar.
Bitllet d’anada i tornada, i tot s’ha acabat.

divendres, 13 de juny del 2008

hola, estàs sola

Ja no sóc ella. Potser és que mai no ho he estat realment; va ser només un pressentiment sense fonaments, un moment d’eufòria.
I ara que ja no em sento ella, sóc un jo sense ombra, algú a qui no es pot conèixer, una ampolla de vidre dins el mar.
Lluny de tot, de tothom, a prop de res.
Solipsisme portat a l’extrem.
Sí, i no, i sí... i escepticisme.
I perquè no em desintegro i així s’ha acabat tot?

dilluns, 9 de juny del 2008

fa temps...

Un astre de metall. Avui la tarda no es pon dins la meva finestra. Tot gira i el cel ja no sagna com abans, res sagna com abans.
Batecs tranquils,
i un sol tancant en si mateix, que no vol brillar, encara...

(voler el que no es té,
per després, al tenir-ho,
assassinar-ho per por a perdre...)

divendres, 6 de juny del 2008

irracional

No hablo claro… nunca lo he hecho. Antes el olor a verano me hacia llorar, mucho. Era como un apéndice de mi misma que había quedado perdido en alguna cala virgen, en medio de una ola salada. Y que esperaba reencontrar, como fuese... Hoy es primavera madura, verano joven: incontenible calor y crepúsculos que esperan… pero necesito el escalofrío de una hoja seca, el roce de la muerte cerca de la piel, un otoño pintado de desplomo.
No quiero sol, sino cielos de incendio.

dimecres, 4 de juny del 2008

head...

Humo en la cabeza, hoy no puedo leer entre líneas, no me concentro en la acción de respirar, no consigo abrir los ojos. Un buen o mal presagio rozando la piel, que no se cumplirá, estoy segura.
Y mientras nado en el cielo, un agudo violín construye una sinfonía en el aire, pero se me olvidó la letra de la canción que siempre guardé para recitar al viento, antes de morir.
El dolor va en aumento, dentro de mis ideas. Curioso, pero esta vez, es solo físico. Y el silencio no se calla, únicamente quiero dormir.
Una aspirina en el estomago, para bajar las persianas de la realidad, para engañar a mis sentidos…
Dulces sueños, hoja seca.

dimarts, 3 de juny del 2008

'

La primera vez que te saludé agitando la mano, empecé ya una lenta despedida. Un abrir y cerrar de ojos. Un intangible segundo en la eternidad de las horas.
Nunca podré sacar la lluvia de mis oídos, pero conseguiré dejar de ser un cuerpo de mármol cuando yo no estés aquí.