diàleg amb el no res

No ploro... són només les restes de pluja que un dia van ser núvol. Però avui ja no queden ales, no fa vent, i el cel és d’un color indefinit. Resta quiet mirant el món, sense estels pintant la tarda, sense amenaces d’huracans de paraules.
No té sentit refugiar-se sota un paraigua si l’únic que plou són preguntes. Tot resta massa quiet, i tanta calma em recorda el buit. Menjaré per sopar un entrepà d’aire i dormiré amb un caçapapallones entre els dits, no fos cas que es deixes veure enmig de la nit una espurna de vida.


No m’entenc, avui.

Llavor d’un cos

Una brotxa que pinta llum.
Les mans sobre la fusta. Un punt blanc a l’aire
i l’herba que neix sobre la pell.
Jardí d’hores que respiren
de minuts que no mosseguen.

Dins el vent suren pàgines de
contes vells que sempre tenen dos finals.
El teu i el meu.

I notant les espines de les roses
que mai vaig collir
Clavo les arrels a terra
per créixer fins que la clorofil·la
dels meus pensaments es barregi amb el cel.

closed .

Quan el mira i no el coneix es tanca una porta sense fer remor dins seu. Tot i veure’l amb dos ulls no s’ho creu, s’equivoca i el compara. No li parla, no el pensa, només el recorda amagat entre els calaixos foscos del passat. Calaixos que el batec de les broques ha omplert de pols i soroll. Avui és difusa la realitat que un dia van viure, i dubta si va ser veritat.
El sent passar fugaç i no entén on ha anat a parar el martelleig contra el pit. No sap si realment és ell qui...


No sap. No vol saber.

avui vull (necessito...) ser lluny

En un jardí de parets i sostre baix el sol és una bombeta poc transparent per la pols acumulada. Rego l’herba amb gotes de rosada que cauen a mitja nit, el mirador dels meus ulls és un precipici d’aigua sense fi. Sobre el teulat, velers de cotó neden pel cel que mai he aconseguit veure a través de les escletxes del formigó. Neurones perdudes dins un mar d’indiferència. Cors de ferro, venes de glaç i batecs que no són res, que avui regalo al vent..

No conec a ningú, desconec a tothom. I l’anatomia de mi mateixa mai no ha set el meu fort.

I will hide myself away when it all finishes!

...means nothing to me

I quan no puc parlar canto .

sentits que busquen...

Desconec el gust de la pluja desorientada que queia els dies d’estiu, entre ulls de mar i mirades que eren brisa suau. Desconec quina olor fa un raig de sol sobre la pell tèbia. He oblidat la força que amaga un somriure i em pregunto si realment una paraula podria calmar el dolor. Ja no recordo la sensació de sentir el fred reconfortant de les primeres pinzellades de llum.
Vaig tancar-me durant mesos dins la presó dels meus propis batecs i ara em embla només que ja no tinc cor, després de sentir-lo callar durant tant temps... Els rius de sang vermella resten en sequera.
Torna, vida, si és que ets viva.

miralls

Joc de miralls, reflex de realitats relatives, de portes que no hi són. Dins la confusió d’un món fràgil, sento que cada segon és més efímer que l’anterior. I m’omplo de verd i de dia, per sentir que, encara que sigui a l’altra banda del mirall, sóc alguna cosa més que una ombra.

Miro, tanco els ulls, i ja no existeixo.

Més lluny, una mica més...

Escric amb les mans tallades, guardo rascades marcades massa endins, aquelles que la sang no cura. Cicatrius de batalles perdudes, altres de victòries pintades de color blanc. Sens dubte, la part de tu que un dia vaig palpar, ha volat. I és que al tocar-te sense tenir-te, vaig acabar morint de confusió.
Els dits que fa temps atrapaven paraules, han rascat l’escorça inert. I tu no ets tu, ni jo sóc jo. Som dos cossos que han mutat, que avui no es coneixen.
Els trossos de pell seca volen dinis el vent, potser, i amb molta sort, alguna dia es trobaran per un efímer segon, i seguiran perduts en la infinitat de l’horitzó.

could you stand another drink?
I'm better when I don't think...

amagat

Per fi la tempesta em cala les idees.
Realment estava mentint a la meitat de mi que no volia veure-ho.
Quan la sang palpita massa fort, fan mal les venes
I el cor només crida paraules de gel.
Segueixo caminant en direcció a la desorientació.
Si penso miro enrere,
i el passat encara em reté com una teranyina feta de records.

Acamando las mieses

Furia. Viento. Huracanes de lluvia habían soplado durante toda la noche calando las ventanas de las habitaciones desiertas, impregnando de pequeños espejos de cristal toda la ciudad dormida. La luna asustada se había escondido bajo las sabanas del cielo y el negro se apoderaba del mundo. Hierba esclava de la corriente, no se aprecian los colores de un paraguas en el laberinto de tinieblas.
Es de día. Dos ojos color agua despiertan con un bostezo y se precipitan por el marco de la ventana, todo parece intacto, pero el paisaje es un sueño acabado de lavar, el viento marchó, aunque se hace visible su huella en las mieses, que siguen durmiendo.

Incinerando huellas del pasado

Soy como el fuego que desemboca en humo y más tarde en lluvia de cenizas. El aire es hielo, y el estéril corazón, que fue llama de calor, ahora es madera requemada, una caja de roble y hojas muertas, un cofre sin tesoro, un rugido de miedo.
Pecho de hierro blando y pesado, metálico e insonoro, que se ha convertido en el falso muro que aísla el débil latido rojo de un mundo echo de delirios y espejos.
Llegué un día a llenarme de viento, conseguí sentir las cosquillas de un amanecer entre las paredes del laberinto. Escuché un zumbido que se volvió aleteo de un sol de principio, y al mirar con ojos de cristal el primer rayo naciente, sentí que la sangre gritaba el transparente nombre de un futuro.

Y hoy… el cielo es un horno.

Read my mind

Entre deliro y delirio despierto para ver una de esas tardes echas de nostalgia y bostezos de sol. Dos ojos tumbados en la hierba verde y amarilla, un pantano azul de agua seca, donde reposan lágrimas presas de unas palabras que las atan al silencio. De unas sílabas que prometieron, durante un segundo de éxtasis, no dejarlas mojar nunca más la piel.
Edredón de recuerdos que se vuelve frío, que se ha convertido en veneno.

Tot és una cançó, tot és res

És com un fil prim que fuig suaument entre els dits. S’escapa amb el vent, es torna aire i abandona la pell, el cos. Perdut enmig d’una subtil explosió de sentiments, principi i final d’una vida que no és vida. El fil és qui teixeix el camí, qui marca el sentit. I la música de la veu continua portant el ritme.
Aspre pausa que s’allarga en agonia, transformada en silenci després d’un seguit de simfonies de color, de fulles seques, d’hiverns morts.
Es tractava d’obrir les cremalleres dels ulls, aventurar-se a sofrir el tall d’un fred que es fa tan evident que penetra dins els somnis. Sentir que el buit de paraules es converteix en el buit de sentit.

I segueixo sense trobar les notes que fan falta per continuar cantant.