sang

No sé si és injust creure en la injustícia. Em sento perduda dins un món massa fred per escalfar-me, per acollir-me i fer-me feliç. ‘Felicitat’... quina paraula més estranya, avui la desconec, l’he perduda entre tants sinònims i miralls que han intentat suplir-la; avui sóc aire i vent, no em sento cos, o potser estic massa arrelada a aquest i ja no puc deslligar-me’n.
Em desfaig dins l’aigua de les llàgrimes que comencen a relliscar per la pell, m’agrada massa el dramatisme, ben pensat, potser és que en realitat hi sóc addicta sense voler.
Un nus em lliga les mans, em lliga a una vida que detesto, em lliga a veure callada com es consumeixen els cels cada tarda, em lliga a aparentar serenitat quan en realitat la desesperació em marca el cor amb totes aquelles punyalades. Potser en el fons tots estem sols, envoltats de soroll i buit. Res em fa companyia sota aquesta cortina de nit.
No busco algú que m’entengui, o potser pel contrari cerco massa sense saber per on començar a mirar. Sota les pedres només hi trobo fang, i les mateixes històries de sempre. Uns ulls que encara m’ataquen.
No entenc perquè uns tenen tant i no ho veuen, no entenc perquè el menyspreu em fa avorrir tots els detalls de la meva existència. No entenc perquè no puc ser jo qui pugui somriure finalment.
Injustícia tatuada a la pell, i fins i tot jo soc injusta al reclamar temps millors.
Potser m’estic tornant boja, dins aquest món tan desordenat...