i tot va bé si...

I es complica
la vida, el camí.
Nusos, desnivells,
lluites que dessagnen
els somnis, el desig.
Però de la ma del temps
i l’esperança, es pot caminar
sobre la seguretat

d'un terra ferm.


(algun dia ho recordarem,
algun dia...)

eyes closed.

La tarda es banya de sol,
Llàgrimes de gel la desdibuixen,
El vent es barreja amb les cortines de fulles,
I tremolo amagada dins el ball d’ombres.


Encara amb algunes gotes de suor freda enganxades a la pell va tenir la ultima convulsió i, finalment, al compàs del tic-tac del rellotge, va obrir els ulls. Eren dos forats d’un blau que no tenia fi, dues platges verges que desembocaven al mar. I és que, havia comprovat uns dies abans, que l’aigua que s’hi acumulava també tenia gust de sal.
Notava els pulmons de pedra. La taquicàrdia li colpejava el pit amb força, i en aquell instant va descobrir que tenia mans: havien quedat afogades dins els llençols, eren congelades.
De mica en mica la respiració accelerada que trencava el silenci es va convertir en un murmuri de llavis desconcertats.

(Com escapar dels somnis?)

passos

Mans que toquen, atrapen, palpen la pell i la netegen de dolor, cuiden ferides, senten, acompanyen, esborren, ressegueixen, respiren... amb mi.

Avui he decidit que, deixaré de contar els passos en fals, les petjades dels quals queden inevitablement gravades sobre les pedres del camí.
I per primera vegada, no he mirat el terra mentre caminava, per omplir-me així els ulls amb blau del cel.

tot i res

I quan pinto una paraula a la paret, entenc segons després que és només una taca de pigment. En contrast amb el blanc de la innocència s’estavellen les tonalitats carregades de força. I quan el temps s’oblida ja d’aquelles línies difuminades per les capes de pols, tan sols queda el record del significat que un dia van guanyar, i seguidament van perdre.
I què són les paraules sinó vent?

200noches

La noche con su extensión infinita ya no esconde secretos bajo esa negra apariencia.
Es tan solo ahora prisión de mi cuerpo.

Y tranquilamente

Se me transforma el atardecer en reloj de luna llena, los minutos marcan el luminoso tiritar de las estrellas. Un destello de locura acaricia tímidamente el aire. Suave balanceo del viento, que ya huele a primavera. Vemos como se apaga el día, desfila la tarde junto a las palabras. Y al notar la sutil belleza de nuestros pasos, siento que no lo cambiaria por nada.

falta tem...

Fa dies que un matí no te gust de principi...
La boira difumina les formes i un tren de conseqüències comença a fer vibrar les vies. Amenaçant.
Em falta temps, n’he perdut massa i, tot sembla tenir pressa.
Potser m’equivoco però... era una espurna d’esperança el que avui brillava dins els teus ulls?

stupid walk

En un vespre tacat de blau surto inesperadament a passejar pels carrers de la memòria. Ha set un dia trist, ahir va ser-ho, també. I demà... No entenc perquè tanco els ulls i l’agredolç del passat em tortura. Les síl·labes que vaig dir en va ara ressonen fent eco dins els passadissos deserts de les meves venes. M’he convertit en presonera del nus de mirades que van quedar lligades amb un fil de paraules. Necessito desfer-me del que un dia vaig ser. El seu record només em pinta de negre les mans, fent-me culpable de bategar massa fort.

?...!

Em sona tot a triangle de les bermudes. Perduts, un joc entre dos, i un tercer individu exclòs. O simplement, s’ha acabat la partida i tot és ficció?

Els interrogants que sempre apareixen davant els meus ulls... em temo que mai callaran les preguntes.

En el fons...

La fortalesa dels seus pensaments, tan impenetrable, tan hermètica. El mur ja havia quedat tacat de sang per les multiplets vegades que temeràries mans havien intentat trepar per aquest.
Tenia un rostre pla, ulls de nen, boca de poeta. Era fred, igual que un d’aquells dies de desembre en què tot sembla haver quedat immobilitzat sota una fina capa de glaç. Era una gota de pluja que havia preferit mantenir-se amagada sobre el teulat, lluny de les mans i les converses, lluny del tot.
Era fort, fet de pedra. Havia decidit que somiar era com llançar-se a la deriva, i gastava les hores mirant la lluna, omplint-se de nit, emplenant les seves butxaques de buit silenci.
Però inevitablement darrera del mur s’amagava la sinistra por. I quan ningú no el veia, moria entre tant fred, plorava llàgrimes de vidre que es trencaven al colpejar el vermell d’aquells llavis de carn.
Enmig de tanta pluja, una veu sorda cridava la paraula “escalfor”.

in the middle of nowhere

Sol, o això li semblava. Caminava sota la pluja que li calava els ossos, que el deixava fora de combat. Feia setmanes que no veia la llum del sol, el cel gris s’empassava tot senyal d’escalfor. Restava perdut entre la negror dels pensaments que li robaven la son, i de sobte, uns ulls perduts com els seus es creuaren d’imprevist en el camí. Sobraven les paraules. Van mirar-se per un instant i sota les gotes que encara queien van entendre que necessitaven mantenir-se junts. Van buscar la sortida del laberint d’ombres glaçades i tenebres, però tots els carrers estaven tallats.
I a mida que passaren els dies descobriren que, mentre no poguessin escapar de la pluja, el que calia fer era aprendre a viure sota aquesta.



(it was cold and dark but... they would be safe because they were together)

cut cut cut

Hace poco descubrí que hay palabras que cortan más que un cuchillo. No desgarran la piel sino que la arrancan, dejan a la intemperie la carne, que muere de frío, que muere de hambre.
Pero la sal que vas echando, poco a poco cura las heridas, cuece y a la vez vuelve insensible mi cuerpo. Ya no duelen tanto los golpes y con un hilo fino coseré la vida…

més silenci

I perquè quan em miro només veig el buit?
Tinc complexe d’inexistent o és que… m’he convertit en vidre?

New destination

Després de berenar goril·les amb xocolata, abandonem la selva i...

Here we go!

Silenciosos, los pasos nos acercan a nuevos cielos. Sentir el olor de esas calles que nunca recorrí... mezcla de miradas al pisar lo desconocido con decisión. Y solo por descubrir presiento que el mundo ya cobra más color…

Ara torno, vaig a estendre les llàgrimes perquè s’assequin...

Pinzellades de... ?

Segurament he fracassat en la recerca. Sí, és evident. No buscava cap tros de gel de composició perfecta, tampoc l’avorrit blau cel del idealisme. Era necessari que fos tan sols algú amb ulls de llibre i alhora amb ulls de lector fidel, amb els quals pogués desxifrar entre línies, endevinar paraules perdudes dins l’apreciat silenci, per un instant entendre la intensitat de la llum que s’amaga sota cada detall. I pàgina a pàgina, aprofundir en l’argument, matisar matisos, cavar sota la pell.
Buscant la brúixola per a unes passes perdudes vaig naufragar.

Sempre he pensat que... el meu cor el va pintar Klimt.

En negro y negro

Cierro los ojos delante la efímera tarde y descubro, en un suspiro de viento, que aún sigo viva. El delirio de los días con cara de noche consumía la mecha de la esperanza. Me había perdido en un desierto falto de orillas, naufragué finalmente en medio de la tormenta de palabras y arena.
Todo es ceniza, que va al aire, que va al mar.

dying in... (silence)

Turn, Turn on the lights...

Last Chance

I can't lose no more time,
it's now or never.