estrella de...

És fàcil si em descontextualitzo,
trobar-me a mi mateixa.

I no tinc por, no tinc pressa.
Gust de clorofil·la entre els dits,
un tros de mar perdut dins
una selva de primavera.

keep the black

Un engranatge de branques mortes, i la llum que canta melodies sense so.
No me n’havia adonat, però és primavera.
Toca pintar de verd les paraules,
ara potser sí.

sang

No sé si és injust creure en la injustícia. Em sento perduda dins un món massa fred per escalfar-me, per acollir-me i fer-me feliç. ‘Felicitat’... quina paraula més estranya, avui la desconec, l’he perduda entre tants sinònims i miralls que han intentat suplir-la; avui sóc aire i vent, no em sento cos, o potser estic massa arrelada a aquest i ja no puc deslligar-me’n.
Em desfaig dins l’aigua de les llàgrimes que comencen a relliscar per la pell, m’agrada massa el dramatisme, ben pensat, potser és que en realitat hi sóc addicta sense voler.
Un nus em lliga les mans, em lliga a una vida que detesto, em lliga a veure callada com es consumeixen els cels cada tarda, em lliga a aparentar serenitat quan en realitat la desesperació em marca el cor amb totes aquelles punyalades. Potser en el fons tots estem sols, envoltats de soroll i buit. Res em fa companyia sota aquesta cortina de nit.
No busco algú que m’entengui, o potser pel contrari cerco massa sense saber per on començar a mirar. Sota les pedres només hi trobo fang, i les mateixes històries de sempre. Uns ulls que encara m’ataquen.
No entenc perquè uns tenen tant i no ho veuen, no entenc perquè el menyspreu em fa avorrir tots els detalls de la meva existència. No entenc perquè no puc ser jo qui pugui somriure finalment.
Injustícia tatuada a la pell, i fins i tot jo soc injusta al reclamar temps millors.
Potser m’estic tornant boja, dins aquest món tan desordenat...

Never

És de nit quan les pupiles es dilaten,
quan les paraules brillen més fort,
quan el fred es filtra per els forats de llum que hi ha al cel.

És de nit quan m’adono que mai et podré atrapar, lluna de vidre.

trens i memòries

Scream frozen words,

they fall like snowflakes.

Cold breathing,

warm smiles.

lost and found?

Els dits dubtaven, sentien les cicatrius a la carn, encara. Eren profundes les ferides, però finalment havien sanat sota un raig de lluna. El blanc de les tecles cridava tan silenciós com sempre, el vent esperava quiet la música. I deixant l’empremta gravada sobre el metall fred del piano, la pell colpejava aquell instrument lentament. Cada nota era un secret; desordre de sensacions. Barrejant el cor amb les paraules s’anava consumint la melodia.

I dins una pausa de silenci un cos de fusta es preguntava si podrà ser carbó roent altre cop.

la sal es la salida

Me rompo pensando si es realmente verdad que tuve una vida antes de morir de frío. No me entiendo si me hablo, no me escucho cuando el corazón grita por el hambre, por la sed.
No me importa perder el norte. Hoy he cogido los remos y he acariciado las olas, sin dudar. No me importa tampoco si detrás de la blanca espuma se esconde un mar de consecuencias. Voy mezclándome con la sal, que siempre cura heridas.
Y fielmente el cielo de ha despintado el oscuro para vestirse de luz.

un calfred

Memòries tacades de neu.
Si un dia em perdo entre tanta boira,
seguiré les petjades,
que el sol va esborrar,
però que la nit encara guarda.

les teves, les nostres.

(slunce, keep on shining...)

sota un cel de...

Lligams transparents. Tot comença amb una paraula. Tot acaba amb una pausa. I després silenci.
M’he convertit en còmplice de la nit. Aquella que peca de curiosa i callada, la narradora omniscient de les meves històries escrites amb tinta d’aigua.
Les síl·labes s’evaporen amb la llum del sol.
I encara t’espero, lluna plena.

not lost

I es desperta la curiositat. Flota el principi com el descobriment d’un tros de cel foradat d’estrelles. La pell tremola. Por de volar sense ales, por de que els ossos es rovellin al tornar a caminar. Por de mirar i no trobar uns ulls que...

El temps que sempre amenaça amb trencar-se.
Com avions de paper les paraules, et toquen i se’n van.
Tot és un xiuxiueig que es perd enmig de pàgines en blanc.

Diuen que som els únics que
ens entrebanquem dues vegades
amb la mateixa pedra.
Diuen...


I'm not lost, just undiscovered

seguint

De nit somio que les estrelles no s'apaguen, m’allunyo de la foscor amb l’espelma dels meus ulls encesa, i dormo suaument mentre resto desperta. No m’entrebanco amb l’herba molla, reposo sobre les pàgines blanques del silenci, escric amb la distància d’un segon de passat i una fracció de present. Imaginant futurs que no arriben, perquè quan se m’apareixen ja són moment.

impressions?

Perduda enmig d’una nit de carrers humits.
Retalls de paret.
Un bocí d’imaginació...

Les primeres notes d’un nou dia,
es deixen veure darrera els vidres dels meus ulls.
Ahir, un piròman va incendiar el cel..
I segons després encara cremava devorat per les flames.

Serà cendra tot el que avui em sembla roent foc?
Escenari de llum.
I és llavors,
quan em converteixo en clarobscur.

Claus, i portes...
les tardes tranquil·les desemboquen en.. més vida.
I vaig cercant connexió.
Continuo a la expectativa,
de una imatge que em paralitzi el cos.

I els passos es tornen no molls
a la no llum d'un dia que es comença a acabar.
Canviant el punt de vista,
carrers de descobriments.
Verd conquerint el cel
fet d’un mar de blau, sense sal.

Definitivament... travessant fronteres?

Olvidé la razón...

No todo es avanzar

Equivocándome y retrocediendo voy haciendo camino. Pintando de blanco las piedras, las huellas sucias, los suelos de frágil madera. Para llenarlos de color con el pincel de la distancia.
La verdad callada, falsos susurros de compasión se amontonaron en la habitación dormida, impostores cielos de roja tarde. Sólo vestida de azul existo, sólo en medio del agua transparente de miradas y cuerpos. Reluciente de sencilla calma.
La soledad de las horas, que se convierten en polvo, que ya son ceniza.
Hoy los pensamientos se precipitan en caída libre, se derrumban destrozados entre mis labios. Derrochando saliva y fuerza me agarro al pasado, pero quedan tan sólo sueños ahorcados por las manos del tiempo.

swinging

I al tornar al balanceig d’aquella nit.
recordo que... l’aire feia olor de primavera.
Les paraules fluïen calmades, igual que el vent.
En aquell moment el passat era futur, encara...
I em pregunti si un cop de sort

hauria pogut girar el rumb de la vida.

nothing lasts...

És tard per les paraules. Res a dir, res a callar. Res...
Deixa que el silenci torni més dura la pell que comença a néixer, deixa que el vent rasqui les pupiles fins a netejar-les del blau de la tempesta.
No queda ni una gota de mar, és només abisme el que separa uns dits freds de la intermitent escalfor de la lluna. No queda terra per on avançar, els passos es precipiten cap a un buit de sòl, un penya-segat de pors. És tan sols el dubte el que marca el sostre dels somnis.

One day I walked to the end of the world

There was nothing there but silence

Descubrimiento

Las húmedas calles de la ciudad se habían convertido en un vertiginoso circuito de curvas, los pies de aquel chico hacían que bailara todo su cuerpo a ritmo con el parpadeo de sus ebrios ojos. Quizás no eran los pies, sino las cuatro últimas copas que recordaba haber engullido como si fueran sopa de pistones, las que le convertían en una divertida marioneta sin hilos. Se cabalgaban sus pasos, y su boca no podía contenerse mientras tarareaba las canciones que cada mañana regalaba con entusiasmo a las paredes de la ducha.
No sentía miedo de la oscura noche, su alrededor se había convertido en un escenario de estrellas, creyó por un momento que esas le saludaban con una espontánea intermitencia, y sonrió.
Se tambaleaba perdido en medio de una fantasía, sus manos jugaban con el aire, dibujando con la punta de sus dedos, un cielo de sombras y destellos.
Y dos manzanas más abajo la vio, tan brillante, tan llena... Se miraron por un instante. La luna era una farola, y a ella se abrazó borracho.

Petjades de...

Dos peus, primer un, després l’altre, feia dies que amassaven els carrers de la ciutat, perduts tastaven el ciment de manera summament cruel. La pell nua havia quedat desgastava pel temps i per la duresa de l’asfalt. Cada pas era una lluita contra el pes de la gravetat d’unes butxaques buides d’esperança. Quedava només poder alçar la vista i mirar cap a un cel de resignació.
La inèrcia, que no perdona als qui no la segueixen, que aixafa quan ningú no la veu la punta dels dits dels qui caminen amb por.
I quan no et queda més remei que vendre’t la vida per quatre duros.. sopes un glop d’aire i t’adorms en silenci sota les pàgines dels diaris embrutats de mentida.

El món no és un lloc per a uns peus descalços.

Far Away

Entre las sábanas había quedado atrapado el sutil olor a sueño. Después de tantos pasos sobre los tejados, dos pies helados encontraron un refugio en medio de tanto frío. Por las puntas de los dedos empezaba a deslizarse la noche, invadiendo cada milímetro del pensamiento; y la respiración era toda echa de calma. Una dulce armonía de nubes y tibios destellos de estrella cortaba el aire. Se había evaporado el ritmo, el tiempo, no existía ni hueco ni vacío, esa vez no.
Y en medio de un cielo tejido con hilo de esperanza, dos ojos cerrados empezaron a volar…

vent, que passa...

L’eco del vent, que fa dies que bufa, s’escampa acariciant rostres perduts, tancant ulls que no volen veure, tallant els llavis que encara són humits. I fa girar la vida, banya el silenci amb un estrany xiuxiueig, porta paraules escrites entre les seves lleugeres ràfegues. Em diu que avui tenim un “ara”, i que al pensar en demà tenim un “incert”. No m’escolta quan pregunto; només passa, distret, netejant memòries, empenyent el temps.