up to you

És tan senzill com canviar el punt de mira...

blackbird

Com de fàcil em transporteu, tu i la teva guitarra, per les esquerdes del temps que resten obertes però que ningú no sap. Que suau el so de les sis cordes vibrar damunt el soroll de l’avui, omplint l’aire de bocins d’un ahir que és viu, encara, dins els meus ulls. Per les venes circula un riu de nostàlgia pel que mai he viscut...
Com de màgics devíeu ser, dolços seixanta

bella luna

Notar el cartró del rellotge entre els dits, sentir el pes de les hores damunt els genolls, i la soledat a l’esquena, fent-me companyia.
Veure cada segon de la tarda passar lentament vora meu, i morir d’avorriment, de nostàlgia i d’incertesa.
Enamorar-me d’una cançó, i recordar vagament com de màgic era tot fa temps...

Després d’omplir la nit d’aigua, arriba el sol i la son.

gone, (but go on...)

Li manca molt endins, quasi a tocar al moll de l’os. Nota un buit d’oxigen, una absència de sentit en cada mot, en cada cançó sense lletra. La busca pels racons on fa temps s’amagava, però la casa es fa més fosca a cada hora, i la recerca és en va.
Entra a l’habitació, el mirall li torna la mirada, es veu tan igual que el dia abans que s’oblida del calendari, ja no recorda els mesos que fa que ella va marxar...
I agafa una indigestió de vida, va empassar-se les últimes paraules sense mastegar, i ara li destrossen l’estomac.

no ser

Millor, si perdo el tren aquest matí, si m’estalvio de bullir entre els rius de gent, que corre impacient, que mai no mira a banda i banda, abans de començar a caminar. Millor, si m’aturo davant la parada, vegetalment absent, i perdo, d’una manera subtilment intencionada, el tren que em durà inevitablement a donar més voltes sobre el mateix eix.
Potser serà millor deixar-me absorbir per els llençols, i així mateix deixar passar, lluny dels meus ulls, les cases amb balcons calcats, les faroles que escassegen de llum, els carrers perduts en si mateixos, les mil cruïlles que sempre s’acaben trobant.
Sí, potser serà millor llençar al vent el meu passatge, i tornar-me inexistent, un dia més. ( i així, de passada, tornar-t’hi a tu també...)

en construcció

No tinc res a dir, avui.
No vull mostrar-te la por que em fa que caigui la nit,
damunt els meus ulls. Que el blau es torni marí, i finalment negre,
com fa temps.
No puc parlar-te de les hores de pànic,
de la intermitència del far, que em recorda que encara sóc viva.
Callo, davant el teu silenci, davant
una situació que rellisca entre els dits.



No recordo el dia en què et vaig conèixer,
No recordo el dia en què et perdré...

més clar... l'aigua .