Caduc i inert, ha quedat l’octubre. Va ser tan efímer que s’ha convertit només en una pinzellada de vermell entre tot el blau gèlid d’aquest hivern; un vermell de fulla nerviosa i poruga, un vermell d’abans de morir. Va ser la tardor, la que va donar nom a la meva història, que avui és illegible, encadenada per sempre dins el bagul dels somnis degollats.
Presó d’iceberg, entre els barrots de la qual passegen diàlegs de veus trencades; s’hi veu entre el mur una escletxa per on s’obre camí la lluna plena, però el miratge ha resultat ser l’estalactita d’una llàgrima vessada fa temps.
I és insuportable la soledat de saber que només un mateix s’adona de l’arítmia del seu cor.
Presó d’iceberg, entre els barrots de la qual passegen diàlegs de veus trencades; s’hi veu entre el mur una escletxa per on s’obre camí la lluna plena, però el miratge ha resultat ser l’estalactita d’una llàgrima vessada fa temps.
I és insuportable la soledat de saber que només un mateix s’adona de l’arítmia del seu cor.
1 comentari:
Crits ofegats a dins d'una presó de gel. Fa massa fred, les paraules es queden atrapades entre uns llavis tremolosos.
Quan mai res sembli possible, podrem desfer aquest iceberg glaçat i transformar el seu blau en un cel.
Perquè..
pena compartida és mitja pena.
Publica un comentari a l'entrada