No hi ha força. Sec en un tren que es mou per inèrcia. Em desplomo sense vida sobre el seient. Els rails se’m claven a la pell, i sóc lluny i no vull ser ningú. Mirar per la finestra és consumir-me de nostàlgia, nostàlgia de què? De res, del que mai ha estat cert.
Se m’enduen les vies, i m’és indiferent el destí. No puc deixar de caure i fer-me peça d’una cadena de desil·lusions.
No em moc, a fora plou, i a dins també.
Se m’enduen les vies, i m’és indiferent el destí. No puc deixar de caure i fer-me peça d’una cadena de desil·lusions.
No em moc, a fora plou, i a dins també.
2 comentaris:
i es que no hi ha res menys cert que la nostalgia en si mateixa. Records idealitzats, però mai certs.
fes-te sortir el sol, a dins, és ben igual el de fora.
potser és dels rails que ara se't claven a la pell d'on sorgeix la força. potser en un futur, totes aquestes marques seràn tan sols una cicatriu més del passat. un record inesborrable, un record.
però aleshores el futur serà present, i...
...qui sap?
(never stop walking)
Publica un comentari a l'entrada