llum

¿Soplar con más fuerza año tras año es crecer…?

nou

Feia temps que no tornava a casa sola, descalça de pensaments, sentint cada pas ressonar dins el silenci de la tarda. Feia temps que no alçava la vista per endevinar el color del cel, omplint de llum cada racó dels ulls.
M’he adonat avui, que han crescut flors vermelles als marges, i el camp s’ha omplert de marietes que tenen por de no haver viscut prou.
Potser és nomes el camí a casa, però, si m’hi fixo bé...


Tanta màgia
i tothom tan racional.

views...

Caduc i inert, ha quedat l’octubre. Va ser tan efímer que s’ha convertit només en una pinzellada de vermell entre tot el blau gèlid d’aquest hivern; un vermell de fulla nerviosa i poruga, un vermell d’abans de morir. Va ser la tardor, la que va donar nom a la meva història, que avui és illegible, encadenada per sempre dins el bagul dels somnis degollats.
Presó d’iceberg, entre els barrots de la qual passegen diàlegs de veus trencades; s’hi veu entre el mur una escletxa per on s’obre camí la lluna plena, però el miratge ha resultat ser l’estalactita d’una llàgrima vessada fa temps.
I és insuportable la soledat de saber que només un mateix s’adona de l’arítmia del seu cor.

vivir para contarlo

És tard per deixar de seguir les vies, és tard per dir que avui no sóc tren, que el fum m’ha omplert els pulmons i que ho deixo, que em faig enrere i que amb un esborrador blanc de pols, intento tornar invisibles les paraules que volen dins l’aire. La biografia d’uns divuit anys a bocins no s’esborra, ni s’assassina a punyalades de desesperació.
És escriure i no saber quina és la lletra que vindrà a continuació, com uns dits llençats a l’atzar de les idees que venen i van. Marea de sensacions i massa embolic de frases inacabades, a les quals fa temps vaig fer un nus per poder continuar quan els llavis guanyessin força... I no arriba encara el dia en què miri el mar i el canell no bombegi vida al compàs del nerviosisme.
Cor, no bateguis tan fort, que despertes records sonàmbuls...

biografies de sis paraules

Persegueixo horitzons assaborint cada moment d’impotència.

Fragile

Deja que juegue con el viento,
una vez más...

"mei-dei, mei-dei"

Con pocas cosas que perder y nadie por quien matar, sigo interrogando el aire. Es un balanceo de brisa el que me impulsa a la danza de cada atardecer. Pero perdí el sendero al mar. Mueren de olvido esas barcas de sal y remos de viento, junto a las noches de olas traslucidas que dejaban ver el fondo arenoso del charco de los sueños.
Llevo el ancora en la maleta, entre los dedos cartas de navegación desteñidas y sigo pisando hierba con olor a lejanía.

- is anybody there?

- not at all

·

Quant fa que vas deixar de creure

que amb ales de paper podies volar...?

calla, calla...

No hi ha força. Sec en un tren que es mou per inèrcia. Em desplomo sense vida sobre el seient. Els rails se’m claven a la pell, i sóc lluny i no vull ser ningú. Mirar per la finestra és consumir-me de nostàlgia, nostàlgia de què? De res, del que mai ha estat cert.
Se m’enduen les vies, i m’és indiferent el destí. No puc deixar de caure i fer-me peça d’una cadena de desil·lusions.
No em moc, a fora plou, i a dins també.

decadencia

El olor a viejo me llega, viene de lejos, el sudor le empapa el cuerpo, pero en realidad es solo viento.
Hoy te he sentido, vida, en cada una de las gotas de cristal ardiente. El tiempo pasa las paginas de mi libreta, y los bordes siguen en blanco.

Pero a veces es un renovarse o morir.

Y parece que el mundo quiere acabarse esta misma tarde. Su piel está agrietada, sus ojos rotos por los impactos de balón y bala. Cansado de respirar aire lleno de palabras que no son verdad se desvanece.
Y el peso de nuestros pies queda sin suelo.

camins de pedres

Sabia perfectament, que ho havia de fer sola.
En pensaments caminava enganyada pel blau del cel, però quan arribava la nit girava la mirada, i s’impregnava de records. Amb els pensaments xops canviava el rumb. Un fil molt prim encara la retenia i tot el que avançava era en fals.
Les seves mans eren de fulla caduca, i havien perdut tot el que fa temps havia estat seu...


Avui els passos són punyents. El vent ha desordenat els senyals de circulació, i ja no hi ha marxa enrere.
Potser avançaria cap a l’oblit, si hi cregués... però em limitaré a assolir la indiferència.

no reason

Si trobés la manera de deixar de témer aquest full en blanc, si m’oblides que hi ha món, que avui és avui, que demà no arriba i que ahir és nomes una cicatriu en el transcurs de la meva vida...
Si pogués sentir el sol sota la pell, igual que un batec, com si el cor fos un metrònom que porta el compàs de les cançons mai cantades...
Si aconseguís descobrir on s’amaga la paraula que necessito per existir...

. . .

I et vaig trobar allà,
com una xinxeta clavada a la sabata.
D’imprevist sense buscar-te.
I vam ser dos nòmades caminant pel taulell
de parxís en què s’ha convertit la vida.