Did I fall asleep?

Volé otra vez sin alas. En el surrealismo de mis pensamientos todo cobró un extraño color azul turquesa, debió de ser el idealismo arañando sin piedad la carne... Y un mar de roja sangre se extiende hoy sobre la hierba que había empezado ya a crecer.
Pasó el día a ser de repente cruda noche, saltándose el atardecer. Se lo comió la niebla que salió de mis cansados ojos. Quedó atrapado entre los granos de arena de aquel viejo reloj…
Soñé otra vez, sin almohada, sin razón.


Me ataré con cadenas de acero a la realidad, para así no volver a caer…

5.0.5.!

Com un nàufrag sense illa deserta, mirava el cel morir aquell vespre i... els interrogants s’havien convertit en vent; tots penjats dels núvols amenaçadors.
Em vaig proposar donar temps al temps, confiar i... esperar, pacient. Però els ossos se’m rovellen, la sorra cau dins els rellotges, les broques foraden l’aire a cada segon.
Submergida entre les ones vaig llençar un paper al mar. Enmig dels dos blaus es va fondre el vidre. Una ampolla que no va arribar mai a port. I si per casualitat algun dia la trobes...
de fet, mai la trobaràs.

(life...)

"Fui a los bosques porque quería vivir a conciencia, quería vivir a fondo y extraer todo el meollo a la vida, olvidar todo lo que no fuera vida, para no descubrir en el momento de la muerte que no había vivido."

Henry David Thoreau

Day One

El rellotge no semblava tenir pressa, un sol groc havia pescat del cel una a una totes les estrelles per endreçar-les altre cop sota el mar. I brillava amb decisió.
Mentre es despertava lentament el dia, les mans adormides s’aferraven amb força als llençols.
Aigua que lliscava freda per les galtes, donant pas al color. Finestres obertes feien respirar i vessar d’aire fresc la vida.
Tot sembla tan nou...
I en els seus ulls estava escrit que el cel seria blau aquell dia.


(de color violeta...
pinto les hores)
*

On the shore...

Olas de lava devorando el cielo.
Saltando montañas.
Dejando a oscuras la ciudad…

Atardecer en llamas, des del marco de la ventana observo el mundo. Un pequeño y polvoriento trozo de cristal nubla aún mi vista.
Cuanto viento corre hoy entre la distancia de nuestros cuerpos. Cuanta lluvia mojó esas manos qua ahora abrazan el vacío…
Anclada en la orilla saboreo con los pies el suave balanceo de las olas, siento que el mar tendrá que esperar, aún quiero notar entre los dedos la tibia y reconfortante arena. No tengo todavía fuerzas para zarpar…

Fluorescent

La tranquil·litat de les carreteres que et tornen a casa. Només cal seguir la línea i deixar-se guiar pel vent. Naixia el cel al compàs dels passos que, mica en mica, conquerien el llarg camí.
El fluorescent de les petjades no s’esborra... encara brilla sobre l’asfalt per si algun dia les volem resseguir.
Somriu, mira’m de color groc.
Amb la punta dels dits palpo els colors... s’intueixen després de la turmenta que havia pintat de gris els meus ulls.

Cada nota una història... et vaig dir que seguiria tocant.



(Veeeeeeeerd...*)

Buscant el punt per tancar el capítol

Quan em mires tota verda i em dius
que el temps fa néixer les fulles...
Pengen d’un fil de veu totes les paraules
que la por guardava en caixetes dins el mar.

Turmenta intermitent,
s’encén i s’apaga la llum dins els ulls.
Pluja mullant el fràgil paper,
un piano em regala les primeres notes d’un final.

Intento no girar la vista
i...
naufrago barrejada amb el silenci.
shhh.

Pido silencio.

(...)

Y...

Después de la abundante sequedad, el cielo se puso a llorar de pena.
Sus lágrimas sabían a noche.
Manchó los cristales con su persistente llanto.

Apuestas

Regalé mi vida al azar, retando a un duelo a muerte a la intrépida suerte. Busqué entre la hierba un trozo del sentido que tiempo atrás había perdido, pero hallé tan sólo el miedo enterrado bajo una húmeda capa de tierra.
Los dados esta vez golpearon el suelo lentamente. Siempre a mi contra.
Gané en el arte de perder.
Inexperta en el arte de ganar, ahora retengo de nuevo el azar entre las manos. Dos dados gemelos que podrían sacudir una vida. Entre la calidez de la piel reposaran un tiempo más.
Me aseguraré de no apostar tan fuerte en la próxima partida.

Made up of memories

Va obrir els ulls quan encara la nit no havia abandonat l’habitació. Últimament els dies s’havien tenyit tots de fosc. Va mirar-se les mans: continuaven blanques i fredes, igual que abans d’adormir-se. De fet, tot seguia tan mort com sempre.
Va atrevir-se a fer els primers passos, travessant així el laberint d’ombres, i va descobrir que tenia rostre al trobar-se cara a cara amb el vidre glaçat.
A fora la boira cobria l’herba i el cel; es menjava sense pietat la poca llum que començava a néixer.
Un nàufrag cridava dins les seves pupiles. Tenia els ulls fets de turmenta, i aquell mar desembocava en llàgrimes que lliscaven salvatges humitejant-li la pell. S’empassava de mica en mica el dolor, vigilant no ennuegar-se. Es maquillava un somriure a la cara i suplicava en silenci als ulls que no la delatessin.
El record d’ell encara era massa viu i... l’acabaria matant.

I cau... tallant la pell
Freda, glaçada...
Les llàgrimes, com un vaixell
Nedant, transparents igual que l’aire...
Es filtren enmig de l’aigua
I tot és un riu,
que finalment mor oblidat.

Fire Feathers

Com el fènix, que mor consumit per les seves pròpies flames; plomes de foc que cremen mentre empren el vol, i cauen en forma de pols, igual que una pluja de cendra. Però dins d’aquesta pluja reneix l’ocell, amb ales fetes d’aire per començar de nou.
Atrapar el vent i..
volar molt lluny.
Caure i aixecar-se altre vegada.
Morir i néixer cada dia enmig del cel.

Amb llàgrimes curant les ferides, gotes de pluja que calmen el foc...

(Encara... encara sóc cendra)

Hierro y madera

Tragándome las dudas sin más remedio, decido marcharme. Oigo aún vibrar el hierro de las vías por las que desapareció el último tren, pero su humo es ya invisible: queda sólo el eco del recuerdo.
Sentada en la fría estación espero, desespero.
Toda esa gente que marchó con sus billetes en blanco… el tiempo acabará escribiendo su destino.
Yo restaré sentada con manos de hielo y ojos de cristal, sin dormir, por si suenan de nuevo las alarmas, por si vuelve sin avisar el balanceo de esa vieja locomotora.

tic-tac...

Consumado el tiempo, igual que esas primeras hojas muertas por la vejez y el polvo, junto a las pequeñas colillas intentando esconderse en un suelo de color.
Una nota de nostalgia se pierde en el aire; entre las manos se deshace la ceniza. Tiempo atrás todo había sido fuego, permaneció tan sólo el azul de esas tenues llamas que se confunden hoy con la lluvia.
Caen los granos de arena agrietando mi piel, todo avanza al compás de las horas, de los segundos que quedan atrás.
Soñando con arañar algún rayo de sol del pasado, alumbrando así el cielo de este crudo invierno.

Aún está abierto el final con sus puntos suspensivos…
Pero en realidad… ni siquiera es el final.

Inventant

Resseguint els retalls,
tots fets de màgia.
Els ulls petits i blaus,
que de sobte havien topat amb el món.

Resseguia el camí a casa
totes les nits de lluna plena,
assaborint les pàgines
de les històries que el temps ens obliga a esborrar.

(Looking for... the way home)